L´ànec
Era un dissabte plujós de tardor...
Jo seré un ànec, va dir la Clara, mentre mirava a traves de la finestra.
Era un dissabte plujós de tardor, i el mal temps no permetia de sortir a jugar.
Jo seré un ànec que volarà molt lluny, va dir.
La Clara era una nena molt creativa. La seva poderosa imaginació era increïble. No importava gens el lloc o el moment on ella es trobés, la seva imaginació creava móns llunyans, on ella es perdia.
I perquè vols ser un ànec ?, va preguntar la seva germana.
La Patrícia estava al terra, d’esquenes a la finestra i sense fer gaire cas a les idees de la Clara. Estava concentrada en el joc de construcció que volia resoldre, i no volia perdre ni un sol minut amb la insignificant història que estava començant la seva germana.
Perquè, quan jo sigui un ànec, volaré molt amunt i podré veure tot el mon des d’allà dalt. Les meves plomes seran lleugeres i suaus, i em portaran a llocs llunyans i desconeguts.
Com ho faràs per canviar els teus braços per ales ? I per tenir plomes ?
La Patrícia deia tot això sense perdre la concentració en el joc. Les seves frases, els seus pensaments, aportaven l’ordre i la lògica necessàries en aquesta conversa.
Amb la voluntat. Tancaré els ulls i pensaré com els ànecs, i la fortalesa de les meves idees farà que les plomes creixin, va dir la Clara.
No tindràs temps per fer això. Com ho faràs per aprendre a volar?
Patrícia insistia amb les seves qüestions metòdiques, però la Clara no li feia cas. Havia tancat els ulls, i el pragmatisme de la seva germana no l’allunyava del seu objectiu.
Aprendré amb els meus companys. Ells m’ajudaran a aixecar el vol, i es posaran al meu costat per ensenyar-me la millor posició de les ales i com tallar el vent..
Però no tindràs temps! Hauràs d’esperar pel temps de les migracions, i tu no saps quan ...
Nenes, a menjar, el dinar és a taula!
Des de l’escala va arribar la veu de la seva mare. La Patrícia va acabar el seu treball i, amb un somriure triomfal, es va girar per acabar la conversa amb la seva germana.
Has vist, ja t’he dit que no tindries temps, ….
Però la Clara no hi era. La finestra estava oberta i, sobre el terra, la pluja que entrava mullava una ploma blanca i suau.