Homenatge a Helena
2-Premi concurs relats curts: Montserrat Cornelles
Aquelles boletes diminutes escampades al palmell de la seva mà, l’extasiaven. Eren del color de la plata. Tan minúscules, que semblaven boles de mercuri partides en mil bocins. Molt més petites que el cap d’una agulla. En tenia la mà plena, i brillaven. Cada boleta un món, pensà. Vés a saber què s’hi cou, en cadascuna d’elles. Vés a saber els milions de vides que hi pateixen, les injustícies que s’hi desfermen, les guerres que les esquincen. Sembla mentida. Vistes així, en el palmell de la mà, són gairebé insignificants. Si no fos per aquest color argentant que m’enamora, potser ni tan sols me les miraria. Són com una mena de miracle.
Alçà la mirada. La tarda finia i la lluna ja s’havia alçat, més pruna que mai, damunt les teulades de les cases del davant. Tenia un color rogenc i es mirava el món amb mirada altiva, impúdica, desafiant. Ben bé al seu costat, l’estrella primera. Un estel d’avantguarda que cada dia, cada dia, emergia del blau endormiscat de la tarda que ja queia de son per acompanyar la lluna i marcar-li, potser, la seva òrbita mil·lenària. Un estel que no era un estel. Un dia ho havia preguntat al seu fill: quina és, aquesta estrella que brilla tant, la primera que veig cada dia? Ell, coneixedor dels secrets del cel, li posà una mà ampla i càlida a l’espatlla i li digué: No és cap estrella, mare; és Júpiter. Júpiter? Sí, mare. I Júpiter brilla? Com brillaria la Terra si la veiessis des d’allà.
Tornà a mirar-se el palmell de la mà. I el veié com l’univers infinit i inabastable, tot ell esquitxat de minúscules estrelles i encara més minúsculs planetes, boletes ínfimes del color de la plata. Tot plegat, una meravella.
Se sentí com una nena. Tenia més de cinquanta anys i tot just descobria el món. Pensà que tots els mapes rudimentaris que li havien fet estudiar de petita eren mentida. Com eren mentida també tots els mapes agosarats de l’univers que la NASA s’entestava a dibuixar, seguint les petges fotografiades per poderosos telescopis, i per satèl·lits sofisticats, i per naus exploradores llançades al buit per transmetre’ns notícies del que no sabem. Del que potser mai arribarem a saber. Tan senzill com és tot. Ella ara ho veia més clar que l’aigua transparent de les fonts que ixen de la terra. L’univers cap tot sencer en una mà. Vist així, el patiment de la gent és encara més absurd que quan el veiem cada dia per televisió.
Somrigué pensant en la seva àvia. L’Helena. I entrà a casa per anar-hi a buscar un pot petit que havia guardat en el prestatge on s’arrenglerava la música que sempre li feia una amable companyia. L’àvia Helena guardava les llavors de les flors en capsetes de diferents colors. Li semblà sentir-ne encara l’olor. Eren les capsetes de les pastilles “Juanola”, que havien marcat una època, tal com l’havien marcada les restriccions de llum i el pànic que tornés una guerra, déu nos en guard, haver de tornar a passar ara el que ja vam haver de passar!
Ella, de menuda, havia estat llepafils fins al límit de la desesperació. La seva mare sempre l’escridassava perquè mengés més de pressa. Però la carn no li anava mai coll avall, tota feta una bola dins de la boca. Era en moments així, que l’àvia agafava el plat i s’enduia la néta a veure les flors del petit jardinet que convertia l’eixida d’aquella casa modesta en un devessall de colors. I mentre aquella fada que es deia Helena li explicava que quan les flors es panseixen guarden a dins del ventre un secret, ella, sense adonar-se’n, anava mastegant la carn que no li agradava gens i finalment se l’empassava perquè amb la boca plena no podia fer les preguntes que volia fer. Quin secret, àvia? Les llavors, reina!
Exacte. Les llavors. Sortí de nou a la terrassa amb el potet que havia guardat per poder-hi posar les llavors d’aquelles flors modestes que li agradaven tant i que ara guarnien la base de tots els seus testos. Feia poc temps que en sabia el nom científic: “Portulaga grandiflora”. Li era igual, el nom que ara coneixia. Per a ella, sempre serien els “ditets” de la seva àvia Helena. La dona, que poc sabia el nom científic de res, les anomenava així per la forma de les fulles. Ditets. Flors de mil colors. Blanques, grogues, ataronjades, vermelles, liloses... Quan es pansien, quedava una càpsula diminuta a la base del que abans havia estat la flor. Calia deixar que s’assequés. Després, en obrir-la, el tresor que havia amagat durant dies i dies s’escampava damunt del palmell de la mà que el volia rebre: minúscules boles platejades que s’escampaven de cop, com si d’una explosió es tractés, per formar l’univers. Cada boleta, un món. Cada món, una meravella. Vist de lluny, és clar. Perquè vés a saber què s’hi cou, en cadascun d’aquests mons. Vés a saber els milions de vides que hi pateixen, les injustícies que s’hi desfermen, les guerres que els esquincen. Sembla mentida. Vistos així, en el palmell de la mà, són gairebé insignificants. Si no fos per aquest color argentant que m’enamora, potser ni tan sols me’ls miraria. Són com una mena de miracle. Com la lluna i Júpiter, allà dalt.
Ficà les llavors dins del pot i el tapà. Mirà de nou enlaire. Ja gairebé era de nit. Júpiter i la lluna, penjats a la volta del cel, més encesos que abans, continuaven la seva plàcida conversa de segles. Potser el que hem d’aprendre, pensà, és a mirar-nos de lluny.