Records i vivències
Uns anys molt llunyans...
Eren els anys mes o menys 1.944 i 45. Jo tenia aleshores prop de 16 anys. De molts anys enrere el meus avis materns eren bons amics d´un matrimoni que vivien en una finca a les muntanyes de Tivissa.
Tenien dos fills treballaven i vivien de la terra, collien ametlles, olives, cuidaven el bestià i durant una bona part del estiu es mantenien de la llenya que netejaven al bosc i feien carbó.
Durant bona part del any al bon temps la dona es cuidava de vendre el carbó al meu poble L´Ametlla de mar degut que al haver moltes embarcacions de pesca grans i petites totes cuinaven en aquella època amb carbó i sempre va tenir bons clientela.
Era una dona alta com un pi, llesta caminava sempre amb passa llarga i ràpida. Cada dilluns d´aquells estius tant llunyans, ella solia arribar al poble a les vuit del matí amb la mula carregada amb dos sacs de carbó damunt l´albarda que més o menys pesaven prop dels 40 quilos cada ú. Ella els carregava i descarregava tota sola sense l´ajut de ningú. Es a dir que cada viatge que feia entre anar i tornar solis caminar unes 6 hores. Dels diners que treia d´aquell carbó comprava els aliments de necessitat. un pa d´estraper-lo que ens deia que li costaba 10 pessetes, una mica de bacallà i poc més.
El dia que havia de venir al poble, el dia abans de la llet de les seves cabres solia fer uns formatges que ara li diuen frescs que portaba amb un emvoltori molt curiós, original i ecològic, era una palma de bargalló i lligada adjuntant les fulles per la part superior d´aquella verdor llampant. Mostrant la sanetat d´aquelles muntanyes.
Recordo que al obrir aquella palma la meva mare solia posar el seu contingut d´amunt d´un plat i mel per sobre. Que bo que era aquell
formatge arribat d´aquelles muntanyes a 3 hores de camí.
Aquesta dona cada vegada que venia a l´Ametlla deixava la mula fermada a una anella que hi havia a la mateixa paret de casa meva i entrava a casa ma mare que sempre tenia una tassa gran de cafè amb llet i llesques de pa torrat per ella, sempre deia surto d´aquesta casa recofortada.
Un d´aquells matins la pobra dona després de fermà la mula en l´anella de la paret, en lloc d´entrar a casa nostra va entrar a
casa de la veina, però ma mare al veure que anava a casa dels altres va còrrer a buscar-la.
Peró aquella dona havia perdut la memòria i no s´enrecordava de ma mare.
La vàrem portar al metge i d´allí al hospital, poques coses més varem saber d´aquella família, ni d´aquella dona valenta, les comunicacions en aquell temps eren difícils.