Mai no s' oblida
queda’t amb mi fins el darrer moment
Tot i que res ens pot tornar
l’hora de l’esplendor de l’herba
ni la glòria de les flors,
no ens hauriem d’afligir
perquè hem d’estar segurs que la bellesa
sempre persisteix en el record.
William Wordsworth
MAI NO S’OBLIDA
I
Et miro mentre dorms.
Mai no he tingut millor plaer que contemplar el teu somriure mentre dorms.
Potser és el moment en que els somnis t’envaeixen. O potser és un somni inquiet que farà que et despertis de seguida. No ho sé. No m’has deixat entrar mai en els teus somnis. I tampoc no vull entrar-hi ara, quan sé que ja no em buscaràs quan et despertis.
No voldria que et despertessis. Per això t’he tapat amb la vànova, perquè no et desvetlli el fred d’aquesta matinada plujosa de tardor. Per això no goso acaronar els teus llavis amb els meus per darrera vegada i em conformo mirant els rínxols dels teus cabells que mig et tapen el rostre i els ulls, qui sap si perduts en un somni blau.
Et miro mentre dorms i sé que ho faig per últim cop. Com sé que, en despertar, et vestiràs i t’aniràs per sempre. És l’última vegada que has volgut estar amb mi. I t’agraeixo que hagis atés el meu prec, tant com lamento que avui hagi guanyat el silenci entre tots dos. Aquesta nit ha estat el teu silenci qui ha parlat i el missatge m’ha arribat, formant una imatge al meu interior que mai no podré esborrar. Sé que t’has cansat de mi i que vols buscar altres horitzons.
Et miro mentre dorms i em faig el propòsit de que, quan surti el sol, ni una llàgrima rellisqui dels meus ulls, ni que cap nit se m’enfosqueixi per la teva imminent absència. Però sé que no me’n sortiré, fins i tot construint unes ales per volar ben lluny, lluny de tot.
Et miro mentre dorms i recordo quan em deies, només fa uns dies, que encara tens intactes il·lusions i somnis que vols complir, que encara creus que tot és possible i que necessites deixar-me. Això és el que et fa tan especial. Amb tu havia tornat a creure en un món on la felicitat podia ser protagonista, on, amb una mica d’esforç, es podien convertir els somnis en realitats. Havies tornat a fer florir dins meu aquell noi somiador i il·lusionat que vaig ser un dia. I jo m’havia aferrat a la idea de que, potser al teu costat, podria trobar allò que sempre havia volgut, el que realment buscava. Ara sé que no podrà ser.
El teu rostre s’il·lumina mentre dorms i no puc deixar de mirar-te. I és que quan dorms em deixes veure la veritat. Et voldria repetir aquelles dues paraules que tant t’he dit, que tu mai no m’has dit. M'acosto un altre cop i t'oloro. Fas olor de flors i menta. Quan despertis jo estaré al teu costat, com ho voldria estar tota la vida. Una vida que vas canviar tot just fa un any, quan em vaig creure que al teu costat em menjaria el món. I ara, un any després, comprenc que ets tu qui s’ha menjat el meu món. Què puc fer? Tirar enrere no es pot, lluitar no porta enlloc... Odiar? No t’ho mereixes.
Et miro mentre dorms i comprenc que són els darrers moments que passem junts. Ja res em tornarà el temps de l’esplendor de l’herba ni la glòria de les flors. Però no n’estic gens segur si la bellesa persistirà sempre en el record.
II
Em mires mentre dormo.
No et puc veure, però et sento molt a prop meu. Mai no he oblidat la fragància del teu cos i la suavitat dels teus cabells del color del blat madur. Et sento al meu costat com sento la pluja que cau a fora.
Sé que em mires mentre dormo i sé com t’agradaria que em despertés. Em veus quiet, respirant suau, però saps que no m’envaeixen els somnis ni tinc un son inquiet.
Com també saps que despertar, ara mateix, és improbable. Com jo sé que l'anarquia de les hores embruixa les teves intuïcions latents. Com sempre he sabut de tantes coses com et neixen de les llavors de la nit, rere l'ombra d'un batec.
No saps com m’agradaria despertar-me mentre em mires. Sense mal de cap, amb la dolçor emboirant dels pensaments, i dir-te tot allò que mai vaig gosar dir-te. T’hauria volgut dir tantes coses, encara! Jo què em pensava que tenia tant per donar-te! I només tenia les mans buides! Per això te’n vas anar. Sé que has voltat pel món. Que has aprés a no suplicar per una caricia, a no donar-ho tot per un amor, a no demanar un petó, a no perdonar per un somriure, a no pregar per unes paraules.... Ara, quan em mires mentre dormo, només espero que no hagis aprés a odiar.
I també voldria que no t’entristissis per haver de veure’m en aquesta blanca, freda i asèptica sala d’hospital. M’arriba el moment de deixar aquest món, les agulles del rellotge i la lluna m’indiquen que he de marxar aviat. Molt aviat. Sé que et sap greu i que voldries tornar enrere. També a tu et quedaven coses per dir-me, potser aquelles dues paraules que no em vas dir mai.
Potser és perquè ara ja no tens tants somnis, potser és perquè ara ja saps el que jo vaig aprendre amb tu. Que, a vegades, l’amor pot ser etern.
Mira’m mentre dormo, queda’t amb mi fins el darrer moment. Encara que no et vegi, et sento. I potser m’ensenyis a somiar de nou. No fos cas que, quan traspassi la prima línia que em separi de la vida, se m’oblidés com estimar-te.