Pinzellades d'un diumenge

Torna el Mirador


 
 

Avui, un diumenge esplèndid; amb un cel net i sense gaire calor, cosa estranya no hi ha pràcticament humitat. Barcelona es caracteritza per la seva excessiva humitat enganxosa que neguiteja, i, si surts és per obligació, no per plaer. És al capvespre que els cossos demanen llibertat, volen sortir i sentir el respir de la vida, la carícia de l’aire.

A part de fer els quefers quotidians necessaris, he passat molt temps llegint. Un dels llibres que més m’ha entretingut són uns relats curts de l’Empar Moliner. Són uns relats que fan pensar, molt ben condimentats, amb sal i pebre, i el seu característic ironisme i sarcasme sense deixar a banda l’humor. Ha tocat problemes matrimonials, el pas dels anys com afecta la parella. Ella no té tabús i deixa que les paraules flueixin com l’aigua d’una deu, suaument, sense forçar el seu camí.

Quan me n’he atipat he sortit al balcó per airejar-me una mica, i estirar les cames. L’observació de les poques parelles que es veien, m’ha portat a pensar en el matrimoni. Quantes classes de matrimonis hi deu haver? Alguns passaven separats, d’altres es donaven la mà, els més grans s’agafaven del braç, ben a prop, com si tinguessin por de caure. N’hi havia que parlaven, d’altres avançaven indiferents com si ja ho tinguessin tot dit. Quants d’ells s’estimen sincerament o només s’aguanten per la inèrcia, per no complicar-se més l’existència?

Quan ets jove tens ganes de pintar la vida, i busques els colors que més t’agraden, i fas proves buscant els tons més adients per als dos. La primera vegada que goses discutir sembla que tot canviï de color; aquells colors es tornen grisos i negres i potser et penses que ja tot s’ha acabat. T’allites pensant que l’home que tens al costat és un desconegut. L’endemà, la llum del sol et fa veure altre cop el color en què havies pintat el teu món. Fins que torna una altra discussió que fa que trobis un encaix per apartar les pedretes del camí, perquè el camí sempre n’és ple. Saps que sota la capa de gris o negre n’hi ha una altra de colors brillants. Però arriba un dia d’una gran tempesta i els teus colors es dilueixen i deixen de ser els que et van enamorar. Ara ja estàs perduda, ja no saps què has de fer, però tampoc vols sentir-te derrotada, vençuda a cop de crits. Analitzes la situació, si tens fills et costa donar aquell pas per sortir d’aquell forat. Saps que ell et barrarà la sortida, i pels teus fills decideixes callar i continuar amb un home amb el qual no hi pots parlar. Parleu idiomes diferents i no saps quan va aprendre o vas aprendre l’idioma que us separa. I abandones i t’abandones al teu destí, un destí que t’has forjat tu, per als altres i per por.

Demà dibuixaràs i pintaràs el camí que emprendràs. Potser arribareu a vells junts. Hi ha tants camins i tants colors!!

Maria Teresa Galan