Valeriana (Valeriana officinalis )
Activitat sedant
Català: Valeriana, herba dels gats
Castellà: Valeriana, hierba de los gatos
Basc: Ardi-belarri, belarr bedeinkatu, pufabelarr
Portuguès: Erva-dos-gatos
Francès: Herbe aux chats, valeriane officinale
Italià: Valeriana
Anglès: Common valerian
Alemany: Baldrian
Nom científic : Valeriana (Valeriana officinalis )
Valeriana officinalis és originària d'Europa i de l'oest asiàtic. Creix en prats baixos i arenosos, llocs humits i ombrejats, boscos i zones muntanyoses de fins a 2.000 metres d'altura. Es cultiva a països com Bèlgica, Holanda i Alemanya. A la Península Ibèrica es troba en boscos i obagues fresques, principalment al nord i al nord-est. A Catalunya és una espècie força comuna a tots els Pirineus (des de la Vall d'Aran fins a l'Alt Empordà), a la Garrotxa, a les Guilleries i al Montseny.
Valeriana officinalis; Valeriana provè de valere, una paraula llatina, i significa fortalesa o salut; i officinalis també provè del llatí i fa referència a que és medicinal i a les oficines de farmàcia (planta venuda a una oficina de farmàcia.La valeriana vera és una planta herbàcia, perennes i robusta que mesura fins a dos metres d’alçada.Tenen una tija vivaç, buida, acabalada, erecta, robusta, glabre o pubescent.
Les fulles estan oposades a la tija (a parells de 6 a 10), en roseta a la base i són compostes, pinnades (pinnatisectes), segmentades, de color verd fosc i amb inflorescències terminals. El seu gust és extremadament amarg. Diferenciem les fulles superiors de les inferiors perquè les primeres són sèssils i oposades i les últimes generalment són peciolades i basals. Les fulles estan foliolades amb uns folíols grans, ovalats o lanceolats, enters o forts i desigualment dentats.
El rizoma és curt, de 8 a 15 rels fines i d'estolons. És de color marró clar a l'exterior i blanquinós a l'interior, cilíndric i de 2 a 5 cm de llarg per 1,5 a 3 cm d'ample. Les rels són fines: de 10 cm de llarg per 1-3 mm d'ample, blanquinoses i carnoses. Deixen una característica olor desagradable a l'assecar-se.
En quant als òrgans reproductors, tenim que és una planta hermafrodita.[4] Les inflorescències (de tipus curimba) es situen en cima i tenen flors pentàmeres, generalment rosades però també blanques. Mesuren entre 5 i 12 cm d'amplada i presenta una forma aplanada. Són denses, ramificades i formades per força flors.
La valeriana floreix entre els mesos de maig i juliol. Les flors són petites, sèssils i amb un calze que es desenvolupa quan es realitza el procés de la fructificació, ja que està enrotllat cap a l'interior quan la planta floreix. La corol·la té forma d'embut, és de color blanca o rosada, és pentalobulada i de tub inflat a la base. L'androceu està format per tres estams fusionats al tub de la corol·la. El gineceu és tricarpelar i té un ovari ínfer que forma un fruit. El fruit és un fruit sec que conté una llavor d'uns 3 mm. És aqueni, ovoide, estriat, llarg i oblong.
La droga o la part utilitzada farmacològicament parlant és la rel i el rizoma. Quan s'acaba de recol·lectar, el rizoma és inodor i de sabor dolç però, amb el temps, durant la conservació, desenvolupa un aroma i sabor amarg. Convé recolectar-la a partir d'exemplars que ja hagin complert els dos anys d'edat, especialment en l'època d'estiu-tardor. El fort i característic aroma amarg de la rel es deu a l'àcid isoalvèric, que està present en una petita quantitat. La histologia de la droga polvoritzada presenta un color marró clar.
Propietats terapèutiques
Les accions farmacològiques són degudes al sinergisme entre els olis essencials, els alcaloides i els valepotriats.
Activitat sedant: amb molt poc poder hiptònic. Vàries experiències determinaren una prolongació de la son, disminució dels reflexes, sedació i disminució de l'activitat locomotora. Tot i que no es sap exactament com es produeix aquest efecte sedant, el més probable és que el principi actiu siguin els valepotriats. Dins de l'activitat sedant s'hi inclouen activitats com antiestrés, relaxant, depressora del SNC, etc.
Activitat espasmolítica: de la mateixa manera que amb l'activitat sedant, no es sabia ben bé el per què d'aquesta activitat, però ara ja es sap que els causants en són els iridoides i la valeranona. L'efecte relaxant muscular és conseqüència d'un efecte musculotròfic directe comparable al de la papaverina.
Activitat antimicrobiana: alguns principis actius de la rel (com la valerina, l'isovaltrat,...) i extractes alcohòlics de les flors van demostrar activitat antimicòtica in vitro davant espècies com A. fumigatus, C. albicans, S. typhi, etc.
Activitat cardiovascular: una fracció específica de valepotriat anomenada Vpt2 ha demostrat una activitat vasodilatadora coronària i una acció antirrítmica. Alguns àcids volàtics com l'àcid valerènic han demostrat una activitat hipotensora arterial.
Sedants: contra qualsevol trastorn de tipus nerviós i depressiu - palpitacions, espasmes, vòmits, esgotament nerviós, dolor muscular, fibromiàlgia, etc -. Infusió d' uns 15 grams de la rel de la planta que es deixa reposar durant tota la nit.
Hipnòtiques:afavorir la son. Infusió de la rel fresca abans d' anar a dormir.
Antiinflamatòries: Posar una compresa mullada amb l' infusió de arrels seques sobre qualsevol zona inflada del cos.
Ús medicinal i etnomedicinal
Facilitació de la son en casos d'insomni: els resultats no acostumen a veure's tan ràpidament com en els psicofàrmacs però, a diferència d'aquests, no produeix dependència, alteració dels reflexes ni embotament matinal.
Trastorns d'ansietat.
La prescripció mèdica a nens menors de 12 anys queda sota decisió professional.
Els usos etnomedicinals i populars de la valeriana són:
Sedant, inductor de la son, antiespasmòdic, anticonvulsiu, per a contractures musculars, diürètic, antitossiu, pels dolors premenstruals i mal de cap.
Vitiligen: al Marroc la valeriana forma part d'una fòrmula per a combatre el vitiligen en forma de crema, juntament amb sulfat de coure i grassa de cabra entre altres.
A Mèxic la valeriana s'utilitza per a combatre l'alcoholisme i la drogaddicció, neuràlgies i epilèpsies.
Toxicitat i efectes adversos
Generalment, la valeriana no es considera tòxica, tot i que alguns casos d'efectes adversos aïllats o per consum d'altes dosis de valeriana sí que s'han donat: d'un assaig clínic fet amb 61 pacients, només es van donar 2 episodis de cefalea i 1 episodi d'embotiment matinal. Alguns efectes indesitjables s'han donat amb l'administració molt prolongada o amb dosis altes (més de 5 grams diaris): pirosi, diarrees, cefalees, vertígens i accentuada depressió central. Però desapareixen al suspendre el tractament. També es recomana de prendre una hora abans de sopar quan es pren en casos d'insomni, ja que en ocasions pot aparèixer un cert grau d'intranquil·litat inicial.
Malgrat tot, s'han registrat alguns casos d'efectes adversos de la valeriana: Un cas es va donar quan una dona que havia ingerit entre 40 i 50 càpsules d'un producte comercial nord-americà que contenia 470 mg de valeriana per càpsula es va intentar suïcidar. Al cap de mitja hora la pacient experimentava fatiga, còlics abdominals, opressió pectoral, tremolors i midriasis, però no van haver-hi seqüeles.
Interaccions medicamentoses i contraindicacions
No convé el subministrar valeriana barrejada amb alcohol o drogues depressores centrals.
Així doncs, no es recomana el consum de valeriana en embarassos i períodes de lactància (per l'oli essencial). Tampoc s'ha de prendre juntament amb altres depressors del SNC per possible potenciació de l'efecte. No s'ha d'administrar a nenes menors de 3 anys (ESCOP, 1997) i, segons la monografia de l'OMS, no s'aconsella el subministre a nens menors de 12 anys. Tampoc és recomanable el consum de persones que tinguin problemes d'al·lèrgia respiratòria i que estan sota tractaments externs ni aplicar olis essencials a menors de 10 anys.
Creences d’un temps passat
Des de l'Antiguitat que es coneixen les propietats sedants de la valeriana, figurant en el llibre de Dioscòrides, qui sembla que va tractar la seva epilèpsia amb aquesta planta. També Plini la recomenava pels espasmes de la faringe, i el propi Galè va venerar les seves virtuts i la va anomenar Phu (onomatopeia per la desagradable olor de la rel). El 1567 Fabius Colonna la cita en la seva obra Phytobasanos com a remei per l'epilèpsia. A partir del segle XVI es va extendre en l'ús de pacients epilèptics´.
En el tema de la botànica oculta va tenir molt protagonisme en els treballs de bruixeria. Molts viatges “al més enllà” durant el somni hipnòtic eren produïts per la ingesta de valeriana., també va ser usada per a l’homosexualitat reprimida .
Un dels efectes,segons Paracels, dels individus hipnotitzats, era que qui olorava aquesta planta mentre restava amb la ment en blanc, es posés de quatre potes i bramés com una bèstia fustigada.
A la mitologia clàssica també es parla, principalment a les escandinaves, ja que el mot prové de la paraula alemanya, baldrian, mentre que el mot llatí d’aquesta planta era poc conegut.
El 1912, Chevalier va descriure l'activitat sedant de la rel, determinant-ne l'oli essencial com el causant. Durant la Segona Guerra Mundial la valeriana fou utilitzada per alleujar la tensió nerviosa originada pels bombardejos i explosions.
Els xinesos també l'han utilitzat per les seves funcions sedants, però també contra els estats gripals i reumàtics.
L'experimentació posterior va permetre confirmar científicament la propietat sedant atribuïda a aquesta espècie.