Aparició
un silenci d’amanyacs
Les antigues presències
burxen els records
i lliguen la teranyina
que em subjecta als fets passats
i a la memòria fosca.
Els dits busquen les empremtes,
-la tendresa infinita
que es deleix per ser
ella mateixa.
El cos necessita acariciar altres límits,
-la plenitud dels cossos
que es donen tots sencers.
L’ànima vol sobreviure
al fantasma de la culpabilitat
i de l’absència…
A fora,
el tràfec de la gent ofega el crit,
però el crit hi era,
no se sent cap veu,
però les veus hi eren.
Les paraules són un reflex a l’horitzó dels vidres.
D’on ha sortit?
-La visió capgira qualsevol fet,
és una crida des del fons d’una mirada.
Pell amb pell.
Cabells encesos.
Un cos en harmonia.
L’altre cos
és tot fet d’aigua:
un silenci d’amanyacs,
un calze en comunió.
Les mans em parlen com si fossin paraula de déu.
Han desaparegut les ferides mal cosides.
-El vent no para mai- penso,
només hi és,
només es mou,
només reposa,
no hi ha contrasentit.
-I tu m’omples l’espai
amb la teva presència:
un teulat de flors esteses,
un escamot de campanes
que tremola.
Tot
m’és donat.
Els fets succeeixen,
fan camí.
Els avantpassats es retroben.
Els somnis són una vetlla ran de mar
la substància perfecta
d’un pensament al paradís.
Enrenou de cortines.
Llum velada de paraules.
Les carícies embolcallen un desig de llavis.
En el palmell de la mà hi resa la saviesa:
la plenitud de la llum
en uns ulls plens de miracles.
Aparició certa.
Els àngels no hi són.
Al teu voltant tot s’atura.
Sembles una marededéu.