Al cor
llavis assedegats
Vermella.
Vermella com el vi.
Un cel al cel.
Camí enrajolat
de flors vermelles
que es trenquen
dolces
pels teus congostos
i per les teves obscenitats
vermelles.
Giravolt
d’onades migratòries.
Vellut rogenc
i paraules closes.
La pedra vermella
forjada de carícies
que t’encercla i et delata.
Galàxies de desig.
Temps d’absències.
Les veus incandescents
d’escumes
inhàbils
que et regalen la luxúria:
Tendresa farcida
de petons de gel,
calents
de tu
encara més.
-la inacabable desfeta
dels cossos que es cremen.
Reflex de mirades infinites.
El nucli solar d’antics paisatges
és el somriure
d’uns llavis assedegats
que se’t beuen sencera:
La cristal.lització
d’un gotim d’aigua
clavant-se
directe al cor.
Josep Vilà i Teixidó