Virtualitat
Som la virtualitat d’algú
Davant teu
el silenci.
Els homenatges
són lluny
i els fantasmes
passegen per la finestra.
-Qui parla?
no res,
coses teves,
o de les altres presències,
tan absurdes com tu
que volen sobreviure
encara una mica més.
Xàfecs de llum.
Absents de mirades
les teves carícies
dibuixen pintades
a les parets dels dies.
Rere el mirall ressonen els corbs
amb un so metàl.lic d’ales negres.
Endevino el retorn
cap a la terra dels rosegadors
i de les entitats eternes.
El cos no s’ha fet de fang:
som moneda de canvi,
una absurda jugada de distracció
com l’enganyifa d’un joc de taula.
-Una altra vida, si us plau!
repeteix la poderosa veu
d’una rondalla
monòtona i solitària.
Som la virtualitat d’algú
que vol distreure’s,
ho sabria del cert,
si no fos,
que encara respiro.