Viatge geomètric
de la llei divina
No pensis,
no cal que pensis,
ni que diguis res,
ni que sàpigues
on vaig, ni cal
que segueixis
les vorades incertes,
ni les cantonades
fràgils
que delimito.
Marxo, i no puc
trobar-me el pensament.
Al meu davant,
és el camí que marxa,
i a les andanes:
empentes i crits,
i un cor
i una veu.
Estranyes mirades, tot és ple
de mirades estranyes,
perdudes,
enganxades
als ulls de bou, i als vidres
envellits on s’entreveuen
les vies
de fusta negra
i les travesses de sal,
i el quitrà poderós
i pudent
que ens assenyala la filera
de formigues.
El dolor
se’m clava dins.
És el que sembla:
un viatge geomètric
que em retorna
a l’infern
de la llei divina.
I no puc marxar,
ho manen ells,
els que viuen sense viure
per les tenebres fosques
del no-res,
i reposen,
de lluny estant,
mentre riuen, i tornen a riure
dels meus pecats
petits com pedres,
dels pecats miserables,
imperceptibles,
que llenço
ara mateix
al riu,
assedegat de quimeres
i de flors.