El campanar
els pàl·lids secrets
Allà
dret,
plantat al terra
per voluntat divina,
clavat al cel
com un dimoni,
amb les emocions
desfetes
i les engrunes fosques,
s’alça:
-senyal de déu-
un campanar
de pedra negra.
L’ombra de la nit
és un projecte de mirades,
un riu que desdibuixa
els pàl·lids secrets i els reflexos
d’un paisatge gegantí,
geomètric,
viu.
Un tros de cel,
Un mirall rogenc d’angoixes,
Un dibuix de núvols i rosaris,
Un ulls foscos plens de tarda.
-Són les vuit del vespre-
repeteix, el so, insistent,
de les campanes.
Pregària:
-Cotó de missa
vestit d’almoina,
collaret d’or.-
(amb devoció,
si us plau,
amb devoció...)
I repiquen les campanes:
-Tingueu pietat de nosaltres.
-Tingueu pietat,
de nosaltres
i dels altres.
-Per als altres si te’n sobra
de pietat, Senyor.
-Perdona’ls també
Senyor.
-Paraula de Déu.
-Us ho demanem
Senyor.
Desesperats instants
de la memòria antiga
que martellegen i retornen:
-¿On sou
campanes?
-¿On sou rosaris?
-¿On sou ressons
dels precs sense paraula?
-¿On són les remors
atàviques de l’església
i l’olor de la cera vella
escolant-se d’un llum
que es va fonent?
No vull,
misses.
Vull campanes.
Sentir, el so lent,
molt lent,
de les campanes:
-tant volen... volen tant...
-tant volen... volen tant...
-tant volen... volen tant...
La boira m’esborra l’horitzó.
El cant em retorna la veu
dels sants i de les verges.
Les absoltes m’acompanyen.
És el retrobament escapçat
on llisquen les erugues.
És el fang dels vitralls
fonedissos i del llum
de les espelmes
fossilitzades
dintre meu.
Veig l’horitzó que cau.
L’ombra del campanar
s’envola com un ocell.
Ara plou.
Ha començat a ploure,
i jo m’enlairo, sublim,
amarat de pluja,
albirant, de molt lluny,
el meu campanar
de pedra
que desapareix
com una ombra
sota aquest cel
de pluja negra.
-L’embrió d’aquest poema és el microsecret “ Un quart de dotze “ publicat a la revista THE SECRET, la revista.