Abraçada en Tu bemoll
amb un silenci sublim
Jo
clavaria
paraules a les parets,
travessaria les pedres i les runes
-ofegat, de tanta nit
i tanta pressa-
sóc el camí,
un fil de llum pel que transito
com una ombra assedegada
en un bosc sense arbres,
sense fulles, el bosc
d’un equilibrista sense corda,
el no-res
que es desdibuixa
i refà l’intent de traduir-me.
Són fets sense sentit:
la nuesa del foc,
la raó mineral intensa
de la matèria
que em sosté,
que s’enfonsa
en el jo més profund
que m’envolta com una serp.
És la foscor i la tenebra,
la certesa,
i la veritat
que es torna espessa
i em penetra
lentament
i m’enfonsa dins teu,
en el límit de l’horitzó,
on et reconec de nou
ara feta camí sense límits,
on et mous
en silenci,
amb un silenci sublim
de paradoxes i preguntes:
un simple cos batut
víctima de petons
i de tendreses
que es dissol
dins teu
en una abraçada
infinita.