Comentari poema: El campanar
d' en Josep Vilà Teixidó
La figura que Josep Vilà retrata al seu poema El campanar impacta des del primer moment, no només perquè ens trobem cara a cara amb una construcció arquitectònica sòlida, adusta, impressionant enmig d’un capvespre, sinó perquè aquesta figura posseeix la capacitat de pensar, de parlar, d’enyorar, de cridar, de mostrar al món la seva melangia i la seva disconformitat amb tot allò que es cou dins del seu ventre. El lector no pot restar indiferent davant de les reflexions d’aquesta silueta de pedra, davant d’un plany profund i sincer que l’arriba a commoure perquè el tema que planteja és la punyent hipocresia amb què molta gent que es diu creient viu el fet religiós. Per llançar al vent aquest dol intensíssim, el campanar empra els dos únics recursos de què disposa: la seva figura imponent i la seva única veu possible: les campanes.
El poema, d’una precisió impecable en el ritme que crea, combina la descripció física de la figura de pedra amb les diferents veus que n’emergeixen: les unes pertanyen a la monotonia d’uns precs que, de tan sabuts, ja han perdut el sentit; les altres són la veu de l’autenticitat que el campanar reclama a través de les seves campanes. Allò que van dient és el contrapunt perfecte a la sonsònia d’unes oracions mussitades d’esma. Finalment, el poeta optarà per elevar-se en l’espai i, en una darrera mirada, identificar-se totalment amb el pensament de la seva criatura pètria, conduint tot el text cap al possessiu “meu” (“el meu campanar / de pedra”), i deixant ben clar que la crítica absoluta de la gran mentida que pot tancar una litúrgia sense sentit és la seva pròpia i sentida crítica.
La figura retòrica que presideix la composició poètica completa és la personificació d’aquest campanar. Alt, robust i vell, és capaç de transmetre’ns, com si d’un ésser humà es tractés, la seva angúnia i la seva desesperació. Perfectament estructurat en els canvis estròfics, el poema ja ens avisa, des del primer moment –en una part descriptiva de gran bellesa–, que tenim al davant una figura “amb les emocions / desfetes”. L’impacte d’aquesta silueta “de pedra negra” (vers que clou la primera estrofa) ha estat sàviament construït en presentar-nos el campanar com un fermall entre el cel i la terra. Probablement la seva missió originària era aquesta, però ja se’ns comença a remoure tot quan Josep Vilà, a través d’una antítesi perfecta entre cel-terra, déu-diable, capgira els elements lògics i ens aboca a la paradoxa primera:
“plantat al terra
per voluntat divina,
clavat al cel
com un dimoni”...
Podem preveure que, a partir d’aquí, tot allò que des del punt de vista religiós ens han ficat al cap –sobretot el que fa referència als rituals que s’oficien en un temple–, quedarà alterat. L’autor sembla voler-nos advertir ja que res no és el que sembla.
La segona estrofa del poema completa la descripció situant-nos en l’hora precisa del dia i en el paisatge. El capvespre ens apareix davant dels ulls amb la insinuació que creen uns versos exquisids:
“L’ombra de la nit
és un projecte de mirades”
El paisatge sencer sembla quedar engolit per la majestat d’aquest campanar (“... un paisatge gegantí, / geomètric, / viu”). Les pinzellades impressionistes que vénen a continuació barregen elements cromàtics amb elements que es van introduint ja dins del temple (“angoixes” i “rosaris”) mentre les finestres del campanar es converteixen en els ulls amb què ell s’ho mira tot:
“Un tros de cel,
Un mirall rogenc d’angoixes,
Un dibuix de núvols i rosaris,
Un ulls foscos plens de tarda.”
El lector pot deduir ja que el campanar participa també tant de les angoixes com dels rosaris, com ben aviat se’ns farà evident.
L’aparició de les campanes dóna al poema l’element fònic necessari, una música de fons que envaeix l’aire del capvespre i que acompanyarà, a partir d’aquest moment, les figures que podrem imaginar resant, amb una cadència que, a través d’un ritme acuradíssim i del recurs de l’al·literació de sons (“tant volen... volen tant...”), se’ns anirà ficant al cap. Ja no pararem de sentir els batalls fins al final del poema, i sabrem, ben aviat, que no assenyalen amb el seu ritme cap mena de festa sinó que marquen un “so lent / molt lent”. Cap al final se’ns farà avinent que es tracta del so planyívol de les absoltes (“Les absoltes m’acompanyen”), el mateix so que acompanya els difunts, només que, en el poema, el mort no és cap altre que una religió que sembla haver perdut la seva essència.
Inicialment, la veu de les campanes es barreja amb el so de la pregària vista a través dels ulls i la dolguda sensibilitat del campanar. Entre parèntesi, s’hi filtra per primer cop la seva veu crítica que reclama –i no pararà de fer-ho a partir d’ara– molta més devoció. Per accentuar la necessitat urgent de canviar els costums, el poeta ha creat abans un contrast punyent entre el “vestit d’almoina” i el “collaret d’or”, remarcant amb aquesta antítesi allò que manté el campanar absolutament desesperat:
“Pregària:
-Cotó de missa
vestit d’almoina,
collaret dor.
-(amb devoció,
si us plau,
amb devoció...)”
Naturalment, les veus que es van filtrant en el poema prenent forma de reflexions compromeses o de preguntes que mostren l’enyor d’un sentiment religiós molt més essencial, poden provenir de persones diverses (el capellà que oficia la missa, algun feligrès crític, el fundador del cristianisme, el propi autor...), però el campanar sembla assumir-les i canalitzar-les totes a través del so planyívol de les seves campanes, reclamant “les remors / atàviques de l’església”.
L’enyor de temps passats molt més autèntics (“desesperats instants / de la memòria antiga”) fa que el campanar es pregunti on para l’autenticitat de la litúrgia i el poema s’omple d’interrogants sobre elements passats que semblen irrecuperables. En la seva desesperació, gairebé esgarrifa sentir com el campanar crida, contundent:
“No vull,
misses.
Vull campanes.”
Intuïm que és el crit de la ràbia i de la impotència i que l’últim recurs que li queda, al protagonista del text, és llançar al vent la cridòria d’unes campanes que sí que s’han mantingut fidels a la seva funció.
A partir d’aquí, després del crit, el poema es suavitza. Cau la nit i es produeix un “retrobament escapçat” que potser podem entendre com una íntima trobada entre el poeta i la seva criatura de pedra, una identificació total de l’un amb l’altre. Abans ja hem esmentat el fet que, cap al final del text, se’ns parla del “meu campanar / de pedra”, a la qual cosa cal afegir que també hi apareixen les “espelmes / fossilitzades / dintre meu”. El poeta i el campanar ja són una mateixa cosa. El crit de l’un és el crit de l’altre. El “jo” que apareix al final (“i jo m’enlairo, sublim, / amarat de pluja”) és el jo poètic, encara que el campanar, per la seva alçada, també s’enlaira i s’amara de pluja.
Sorprèn aquest moviment final d’enlairament just quan el poeta s’havia ficat totalment dins del campanar per esdevenir, amb ell, una mateixa cosa. Podem entendre que hi ha una voluntat última de sublimació, i notem el profund respecte i la immensa tendresa del poeta que, en la distància, contempla el seu campanar potser finalment rentat i purificat per la pluja benigna, negra com les seves pedres perquè, definitivament, ja és de nit.