Sóc
sense viure, sóc cel
Callo, tot i la certesa
on vinclo també la mort
i el poder del qui no veig,
que s’amaga i que em crida,
i que m’obliga a callar.
Jo sóc d’Ell, i Ell és de mi.
Miro. Ningú no diu res.
La gent passeja, no dorm,
fa l’amor, ben poca cosa,
amb desfici diuen -llum
d’espelma de poca mida.
Penso. Potser és veritat.
No tot l’univers és mascle.
Ell, més savi, ens ha dit:
cal que l’home sigui dona
cal que la dona sigui home.
-Surto fora, m’embolcallo
de paraules, no les veig,
quan dubto, no sé si viu
o sense viure, sóc cel,
i gemego i parlo poc.
Qui diu que calli ?... i fujo
entenimentat com un
dimoni, per clavegueres
d’un déu que vull, sense carn
feta de pa i de sang fosca,
sovint massa eixarreït
i ben tocat de campanes,
com si fos un mar de pedra
o un sol ple de lletanies.
Vull ser vinya, i raïm,
i que regalimi el vi,
i ser pau de l’ombra fosca
d’un pi que s’aboca i cau
com una tarda cansada
i cantar les marinades
voleiant com un ocell:
un fil de vent
el besllum d’un tros de neu
el recel d’aquell qui riu.