Cançó marinera
Voldria embastar
un grapat de versos
cosir-los de flors
i omplir-los d’oratge.
La llum de la lluna
fondria basardes,
dins del nostre cor
faria el miracle.
Arran del teu mar
faríem besades
i esquitxos de sol
amb la pell d’escates.
-ho voldria-
si en sabés,
escriure aquests versos,
assaborir-los,
acaronar-los...
Llavors te’ls diria,
suaument
passant la mà per la teva esquena,
com una carícia
de neu tendra i agosarada,
perquè poguessis llepar-los
o penjar-los a l’entrada
de la cambra on dorms,
on guardes endreçats
els records
i les olors oblidades.
Però fa un sol
que agrumolla el cervell,
i m’amaga el so
de la teva paraula.
Em retornen els crits
de les teves mans,
i reso,
i m'atrapa la certesa
d’un somni,
d’un somni sense vergonya
mentre la pluja solidifica
i tremola el terra.
-i no puc-
no puc embastar
cap grapat de versos,
ni cosir les flors
ni omplir-me d’oratge,
llançar-los al mar
seria un miratge.
El cel s’ha fet fosc,
i el mar s’ha fet d’aigua.
-però vull-
vull pujar a les teulades
i repicar ben fort
amb un vol de campanes
que trenqués tots els cels
i fongués el mar d’aigua.
No seríem uns déus
ni faríem basarda,
però la nit dels esculls
tornaria a besar-te.
-que la llum de lluna
en faci el miracle.-