Vida
Voldré ser jo mateix. Absurd
- No hi ha dibuixos a la pell
on amagar-se, on trencar
la breu mirada de la pluja.
No hi ha ni un raig de llum perdut
que s’enfili i pregui arran
de límits, ni un sol cos on nuï
la veu clement un cel de núvols
on encendre l’última paraula.
Tot és cendra. No farem files
dels gargots, ni bastirem pedres.
Ni sé si m’entendreu. Potser
algú callarà. Pensaré
velat de somnis, tombaré
llavors el full en blanc, riuré
com un boig, posseït encara
més que els folls de la teva platja,
i fugiré per cantonades
plenes de vores i papers,
on les dones riuran absències
i els pobres somriuran a l’ombra.
- Sóc una verge mal pagada.
Sóc jo. M’hi estaré, amb mi.
Voldré ser jo mateix. Absurd.
¿ I quin cony de misericòrdia
puc esperar de tu - l’absent - ?
- M’assec a la terrassa. Plou.
Agafo un tros de cel mullat
de boira. Et reso i miro.
No hi ets i callo. Em mires.
L’aurora baixa a beneir-me,
fràgil i diminuta, plena
de sol i de maror. Hi caic.
Viu o mort, tant se val. - la vida -