Càntic d’una sola veu
t’estimo.
No puc parlar amb tu, ni fer del silenci
un instant perdurable de carícies.
No puc parlar amb tu, ni sentir la teva veu
de gemecs indefinibles.
No puc parlar amb tu, ni dir res, ni mirar-te,
ni ofegar el record malaltís de la teva absència.
La tristor se m’enfonsa a la pell com una agulla,
als racons se m’amaguen els desitjos,
i sé que enllà de llunes i miratges
teixiràs tot un món de nits sense llençols.
Mira com al bosc canta la llum,
i esclata la humitat, i m’amara la pluja,
i caic sense tu en una fondària sense límits,
i m’oblido que la raó no existeix,
i que tampoc no existeixen les teves mans,
i no tinc el teu cos on perdre’m.
Voldria besar-te,
que ens estiméssim plens de nosaltres,
que el cel només fos nostre,
i repetir una vegada i una altra,
t’estimo.
Però ho faré lluny de tu,
lluny del desig on arrelar-me,
i la llavor serà només
un neguit sense resposta
-un bri d’immortalitat
allunyant-se, lentament,
per un camí ple de tenebres-