Homilia
Preguem
-Preguem.-
(...i per què hauria de pregar?
si no puc refer
allò que cau de tu
i reposa al terra com una ombra
cansada ella de mi i jo d’ella,
sempre resseguint cada passa
que fem l’un i l’altra.)
-Ell és el camí.-
(...i per què hauries de ser el camí?
si som només una l’almoina de Déu,
un bosc de brancada esparsa
assedegat de fulles i de sang,
el regne de l’aigua,
del pa i de la sal
i de la taula parada,
del no-res que fuig,
i de la raó que mai fou,
que serà després que vindrà,
quan serem engrunes
o molles de pa escampades qui sap on,
menjar només d’ocells afamats
més savis que nosaltres.)
-Som fets de carn i de misèria.-
(...ens ho han dit i repetit.
Som fets de carn,
de carn viva, de l’altra,
ni una paraula ens has dit.
Ni sentir-ne parlar de l’altra carn,
la carn que ja no viu
la reservem pels taüts,
per les flames que ensumen la fortor
i fugen de l’ànima que crema.
...i la misèria. Sí,
no ho dubto, això.
Estem plens de misèria,
de la més viva i autèntica misèria,
del somni miserable de voler ser com tu,
i de tant voler
no som ni pedres,
ni estàtues de marbre esperant la pluja
perquè el temps les faci sorra.)
-No pequeu.-
(...Sí, pequem,
sempre pequem.
Som pecadors de mena!
i que ningú digui res.
Som del pecat gros,
nosaltres,
i ens enfonsem
sempre ens enfonsem
en la temptació del que voldríem,
diguem-ne luxúria
o potser tendresa,
que diuen que també és pecat,
però no ho és tant com l’altra.
...I l’esperit?
on és l’esperit?)
-Silenci! Paraula de Déu.-
(...i demana silenci,
just ara, quan passa l’esperit
pel meu costat i em toca de resquitllada,
amb un xiulet finíssim
que se’m fica al fons de l’ànima
i em fa sentir com un beneit
escoltant alguna cosa més
que paraules.
...Per tot això.
més val que calli
Senyor,
i no et demani res.)
-T’ho demanem, Senyor.-