Ja no
No en visc, jo, de paraules
Ja no em somouen
els teus mots
ni les pauses que els escampen
ni aquell deix de melangia
que els impregna de vegades.
No en visc, jo, de paraules,
i ja no em somouen
els teus mots
d’ençà que els barrejares
com el plom
en un morter
per fer-me sentir
que sóc estranya,
que les atzagaiades són normals,
que les coses que passen, no passen,
que les torbonades són l’estat natural de la mar,
que quan parlo, no parlo,
que el que dic, no s’entén,
que demà serà igual que ahir,
que els meus esforços no són esforços,
que si m’esgoto, és perquè vull,
que el que jo sento, no existeix,
que l’estranya, torno a ser jo,
que el meu patiment és una minúcia,
que la comprensió –escassa i forçada–
és un favor que se’m fa,
que si dic prou!, no ho sent ningú,
que un determini meu desballestarà el món,
i que puc ser la causant
d’un naufragi.
I jo,
esgotada,
agafo ara
els teus mots
i les pauses que els escampen
i aquell deix de melangia
que els impregna de vegades
i d’una revolada
en faig un farcell pesant
per llançar-lo a la mar
poderosa, benigna
i blava.
I me’n vaig,
erma de mots
sobrers,
camí d’una tarda manyaga
amb l’única companyia
d’unes arrels tan fondes
com del migdia
les ganivetades.
I una mica de rem,
i una mica de vent,
per saludar
una nova matinada.