Presència
la pell que desitja
M’aturaré comptant les hores.
Em desfaré dels pensaments
per embastar-los de sentit.
Cridaré sol, vençut de mida,
amb el desig desesperat
d’un recer sense crits, cansat
de tanta llum i tanta vida.
Tinc un somni enfebrat, dement.
No vas venir. Ja eres. Sola,
lluny, em miraves en silenci
quan m’acostava per besar-te.
Tu i jo, dos arbres de mirades
infinites. Només em sé
com un llimac de terra negra
arrossegant-me ple de nit
pel teus racons inexorables.
És la quimera de tendreses
que em persegueix pels marges, és
la buidor fràgil i absoluta
del temps perdut, les hores fetes
de tardor, la pluja que cau
amb insistència i em mulla
la pell que desitja, que mor
ara mateix quan et recorda.
Josep Vilà i Teixidó