Suggeriment
potser només m’ho imagino
M’agrada
que em provoquis,
que te m’enduguis,
que m’arrosseguis
amb aquesta màgia
insòlita
que em perd.
M’escolo
en els teus regalims.
Desaparec.
Entro en el teu espai.
Rellisco.
M’aferro
a respostes
que em fereixen.
Tinc la pell
untada de desig.
Les boires se m’atansen,
les paraules m’enfonsen,
em llencen,
em tornen.
Un moviment d’ombres.
—pausa.
Un instant d’absència.
De nou l’onada,
la presència d’unes mans
que mai s’acaben.
Oh, déu!
—una altra pausa.
Un deliri.
El jo ancestral que s’enfonsa
en el límit de l’horitzó
que desapareix,
irremissible, tràgic,
com un oceà
tàctil
d’humits suggeriments.
M’ho dones tot. Ho sé,
o potser només m’ho imagino
que m’estàs posseint,
i que no és,
que em perds,
i el teu gest em tanca els ulls
i prems més fort
perquè m’adoni que és,
i guardi silenci,
aquest silenci
que ens desfà
lentament
ara mateix
dins nostre.