Podria ser
i ara m’arrapo de nou
Podria ser que tot fos a l’inrevés,
que el jo regalimés d’absència,
que la pujada naixés de la baixada,
que la substància,
buida de presència, caminés
per pont fràgil d’una vetlla.
Podria ser que només fóssim
llimacs, pedres d’aigua
comptant les hores,
encara buides,
encara per omplir
de temps.
Estem fets
d’allò que érem,
i fugim abans de ser.
En la tornada finim,
ni això,
potser ja hi som
quan hi anem.
—Per què doncs amoïnar
les imminències
que es desdibuixen com retalls,
en el tapís de la matèria?
Pujar.
Baixar.
Tant se val—
ell ho diria,
i beuria un glop de vi
per aturar-se:
—profeta de profetes,
vida de no-vides,
escullera d’infinits sequaços
orbitant el padellàs de la quasi-matèria:
—sóc un llum de pedra,
una cuirassa d’ombres,
i ara m’arrapo de nou
al fang de mucositats atàviques,
que em lliguen
i em nuen,
boig de lluernes
i de camins que es desfan
de records
—mentre m’acosto.