També podria ser
de cel i paradís
També podria ser
que tot fos diferent,
que tot allò que mai no hem fet,
el que no hem dit,
que les emocions
que ens han desfet
o ens han abocat al desig,
que aquelles mirades encongides
de cel i paradís,
que els somnis perduts…
no fossin instants
efímers.
També podria ser
que la certesa
fos un engany,
una il·lusió de la matèria:
temps i consciència
d’un mirall perdut,
camí fràgil i volgut,
el simple joc,
d’un déu ple de neguit.
També podria ser
que fóssim una altra cosa:
un simple cercle
vertiginós de giravoltes,
de borinots caient
amb les ales plenes de pols,
enlluernats,
damunt del propi cos
present.
També podria ser
que arribats al límit,
la substància quedés surant,
ingràvida, impotent,
pels buits inabastables
de la intemporal presència
d’un somni.
També podria ser
que les essències fossin fongs,
palpitants floridures de residus,
punts de singularitat
al cor d’un paradís.
També podria ser
que els estols d’energia
es barregessin,
foscos, incontenibles, turbulents,
amb la voluntat de fondre’s,
incorruptibles, eterns,
una massa crítica
condensant-se
en divinitat primigènia.
Després,
arribat el moment,
obeint voluntats alienes
al forn alliberador,
es capgiraria de nou l’espai i el temps,
tot el devessall de fets i de desitjos
es barrejaria de nou
trobant un camí de presència.
Començaria un nou cicle
d’integració:
cossos, records,
infinites presències,
existents de molt abans,
un cúmul de realitats
que s’aniria desfent
en esclat d’embrions,
en cossos cristal·litzats
en noves formes tàctils.
I com abans,
com sempre...
trencat el fil de la memòria,
plens de por,
inútils,
pregaríem de nou,
sense ser capaços
de saber-nos.