Lapislàtzuli
D’entre les cuixes d’una dona.
Egipte és el Nil. I el Nil neix, cada dia, d’entre les cuixes d’una dona.
Ho dic així de clar perquè sé el que em dic. Cal fixar-s’hi molt, en les coses importants. Per a la terra d’Egipte, no hi ha res més necessari que el riu majestuós que la travessa de punta a punta. Sense ell, no fóra res. Els antics egipcis mai no van arribar a explorar l’origen del riu perquè no tenien prou mitjans per fer-ho. Més enllà de la cinquena cascada, no sabien pas què hi havia. Per això es van inventar el mite que el Nil són les llàgrimes d’Isis, una deessa preciosa que van saber crear portes endins de la seva imaginació.
Tot això és molt bonic però no és veritat. Per saber les coses –per saber-les de debò, vull dir– cal fixar-s’hi molt. I jo m’hi vaig fixar. Més que res, perquè no tenia altra feina.
Heu de saber que qui us parla és un gat. I que, en la meva primera vida –de les set que tenim reservades– vaig ser un gat egipci. Vaig viure com un rei. No dic que vaig viure com un faraó perquè no seria exacte. El faraó era la meva mestressa, una dona excelsa com no n’he coneguda d’altra. En masculí cal dir-ho, sí: faraó, encara que fos una dona. Es deia Hatsepsut. En llibres actuals, trobareu el seu nom esplèndid transcrit amb tota una rècula de lletres que no fan altra cosa que entrebancar. Jo l’escric tal com sona. Tal com sonava, com una cascada sensual i estremidora: Hatsepsut.
Vaig tenir la sort de poder conèixer, amb ella i gràcies a ella, l’origen de tot. Perquè Hatsepsut era sàvia i jo, mal m’està el dir-ho, un gat observador. Pel cert, la meva mestressa em va posar un nom d’allò més xiroi, que encara ara m’estremeix quan el recordo: Lapislàtzuli. És el nom més bonic que m’han posat mai, el nom d’un dels materials preciosos més preuats d’aquell món perdut en la boira del temps. Finíssim i intensament blau. Quan Hatsepsut volia estar sola, una llarga estona cada dia, es desfeia de tothom excepte de mi. Queda’t, Lapislàtzuli, em deia. I jo em quedava.
En aquelles estones de solitud i d’intimitat, de ben petit em vaig acostumar a estar en un dels coixins de plomes d’ànec que la mestressa em posava just al seu costat, en el seu llit reial, cobert amb llençols de lli perfumats curosament amb essència de gessamí. Quan queia la tarda, mentre rere les persianes el sol jugava a perdre’s, Hatsepsut es desprenia de la seva túnica i s’estirava damunt d’aquell bé de déu de llençols frescos, on la seva pell fosca ressaltava d’allò més. Governar un país cansa, Lapislàtzuli, deia. I respirava profundament. En aquella hora foscant, amb la primera llum de lluna il·luminant la seva pell finíssima, Hatsepsut era la dona més imponent que us pugueu arribar a imaginar. Jo aviat vaig aprendre a canviar el coixí que m’estava reservat pel recer dels seus pits, tibants i flonjos al mateix temps, una barca encisadora que em bressolava al compàs del seu respir. De seguida notava la seva mà suavíssima damunt del meu llom. Em resseguia l’esquena de punta a punta amb moviments pausats fins que s’aturava damunt del meu cap i deixava lliscar un dit que arribava a la punta del meu nassarró. El massatge delicadíssim que llavors emprenia m’arrencava els ronquets més profunds i allargassats que mai ningú no m’ha arrencat. Jo era molt petit, i de seguida m’adormia.
Però vaig créixer. I em va ser permès conèixer l’origen de tot. És a dir, l’origen del Nil. Sí. Va anar així: Un capvespre em vaig fixar que la meva mestressa, al cap d’una estona d’estar-se estirada al llit, obria un bagul que hi havia ben bé allà al costat, a la banda de la dreta, i en seleccionava un objecte. Carregat de curiositat, em vaig acostar a la vora de la tapa oberta i vaig veure-hi una col·lecció preciosa d’obeliscos en miniatura. Has de saber, estimat Lapislàtzuli, que l’obelisc ha estat dissenyat pels déus perquè ens fa tocar el cel, em va dir. N’hi havia de totes menes i colors, de pedra i de fusta, de jade, de marbre rosat... Avui, en honor teu, triaré el de lapislàtzuli, que és una joia, digué. I el va agafar amb els seus dits prims. Molt a poc a poc el va conduir cap al mig mateix de les seves cuixes, allà on es perden i s’uneixen. Jo em vaig quedar ben quiet damunt del seu ventre, encuriosit i atent, veient com el blau exquisid del lapislàtzuli entrava i sortia del cos superb de la meva mestressa, que amb la mà l’anava conduint, el ventre pujava i baixava i em bressolava, jo hi estava meravellosament bé, mirava el blau de l’obelisc que de vegades es veia, de vegades no, perdut entre un bosc negre com l’atzaveja, perfumat d’aquella aigua de gessamí embriagadora, sentia els lleus esgarips de la mestressa com minúsculs roncs de gat, com jo mateix que hi estava tan bé, allà, i els roncs cada vegada eren més continus, i la mà anava i venia amb més celeritat, i el blau preciós apareixia i desapareixia cada vegada més de pressa, fins que la mestressa va arquejar el cos, tant, que una mica més i caic, i va deixar anar un esgarip allargassat i profund com si sortís d’una cova. Llavors el vaig veure. El Nil. Majestuós. Potent. Sortint amb una força indòmita d’entre les cuixes d’ella, que s’havia quedat sobtadament immòbil. L’obelisc era lluny, no sé on, perdut en algun plec del llençol rebregat. Jo vaig baixar molt a poc a poc del ventre de tot on m’havia estat fins ara. Volia veure bé què passava. I entre les cuixes ben obertes del faraó més preciós que ha governat Egipte, ho vaig veure ben clar. El Nil neix d’entre unes pedres magnífiques, rosades, que tenen forma de llavis encesos, amb un roc rodó i vermell i roent al capdamunt. El llençol era ben moll, el Nil eixia d’entre les cuixes superbes de Hatsepsut per regar un país sencer, per fecundar la terra i fer néixer el blat, i les vinyes, i l’esperança de la gent. Amb la llengua vaig recórrer l’aigua dolcíssima del riu més poderós del món, i quan vaig arribar a aquelles pedres exquisides, llavis esculpits pels déus, vaig veure que encara en sortien regalims de Nil i me’ls vaig empassar tots perquè jo tenia tanta set com la set eterna d’Egipte, i vaig entendre que si no fos perquè Hatsepsut cada vespre feia néixer la vida, Egipte es moriria.
No va ser fins al cap de molts i molts anys que uns exploradors no van descobrir, per fi, d’entre quin bosc espessíssim neix el riu que travessa la terra antiga dels faraons. Ho vaig llegir al diari. Vaig pensar que si l’espècie humana no anés tan atabalada com va amb tonteries i es fixés més en les coses tal com fem els gats, no faria l’immens ridícul de publicar com a gran notícia el descobriment de la sopa d’all. Tot és molt més senzill i bonic del que la gent es pensa. Però no vaig dir res. Ho dic ara, que estic vivint la meva darrera vida i que he decidit escriure les meves memòries...