Lanzarote, Terra de volcans
el fascinava....
Va saber que l’havia transtornat del tot aquell dia en què la va somniar.
Per això l’havia volguda veure. Perquè l’encanteri es desfés. No podia ser que una dona de gairebé seixanta anys li provoqués aquell cúmul de sensacions desconegudes. Precisament a ell que, amb quaranta anys acabats d’estrenar, s’havia passat la vida de flor en flor dient amb veu ben alta i clara que encara havia de néixer la dona que li fes perdre l’oremus.
Ara, assegut en una taula del bar exquisit del Mirador del Río, es volia convèncer que el que l’atreia de la Cèlia era el seu origen gironí, com el d’ell, tots dos mig perduts en una illa llunyana per qüestions de feina, tots dos còmplices en una manera de ser i en una llengua comuna que els convertien, quan parlaven, en una illa dins d’una altra illa. L’atracció que sentia per ella segur que passava per aquests camins del desempar que sentim sovint quan som lluny de casa.
Però la Cèlia ara s’estava dreta ben a prop d’un dels enormes finestrals, la mirada perduda en aquella llum de cel i de mar que li perfilava la silueta preciosa sota la brusa gairebé transparent que s’havia posat, els cabells mig blanquinosos envoltats per un nimbe daurat perquè el sol jugava a assenyalar d’aquesta manera una dona peculiar, d’allò més atractiva en el seu posat serè, en la pausa permanent que presidia els seus gestos suaus i presisos. Semblava una escultura de carn i d’ànima. Molt lluny de les deesses immortals, ella sí que tocava de peus a terra, encara que se li notava en el tarannà el llarg camí recorregut per arribar a trobar la calma que ara li permetia contemplar el món des d’un finestral abocat al mar. I recrear-s’hi. Era bellíssima, la Cèlia, a contrallum de tot. La petita illa de La Graciosa, allà al davant, també semblava paralitzada davant d’aquella imatge.
En Gerard, mirant-la, pensà en unes paraules dites per la seva mare ja feia un bon grapat d’anys: Camina, fill, camina. Només trobem l’essència de les coses quan hem esgotat mil camins que no ens duen enlloc. Notà que el cos se li tensava. No era pas allò el que en Gerard havia anat a buscar al bar del mirador on ara es trobaven. Assegut en aquella taula de bar, notava com el neguit li recorria tot el seu sistema nerviós. Necessitava que parlessin per estripar en mil bocins aquell miratge. S’alçà i s’acostà a la Cèlia. Però fou ella qui parlà: Saps? El temps és un escultor fantàstic, pacient, tenaç. Amb cisell precís modela constantment les coses. Els cossos de les persones són com el cos d’aquesta illa d’aquí al davant, sempre a mercè de les onades, sempre canviant, sempre preciosa. A cada etapa, una bellesa nova, si la sabem mirar. Em fan pena les dones que no admeten l’embat de les onades, les que no saben valorar en el propi cos la meravella d’aquesta obra d’art que va fabricant el pas dels anys.
En Gerard se la mirà. Tenia els ulls claríssims envoltats de minúscules arrugues i de solcs ja més profunds, tot plegat il·luminat ara per aquella llum esclatant que entrava pel finestral. No portes maquillatge, oi, Cèlia? Ella va somriure. No, no me’n poso mai, no tinc la necessitat de tapar de cap manera el que considero una obra mestra del millor escultor que conec. El temps i jo som bons amics.
Havien caminat fins a la taula on el cambrer els acabava de servir el te que havien demanat. Ell li mirà les mans, finíssimes, esquitxades d’aquelles minúscules taques fosques que van apareixent amb l’edat. Semblaven pigues. El bar era gairebé desert, en un moment de l’any d’escàs turisme a l’illa. En Gerard se sentí estúpid quan recordà el motiu pel qual l’havia passada a buscar i li havia proposat anar a berenar al Mirador del Río. Tot convidava a la confidència i ell no podia, no volia, trencar ara aquell retall de miracle. Sentí la veu de la Cèlia que reemprenia la conversa: Ja fa anys, vaig saber que em feia gran perquè em vaig veure el primer cabell blanc. I no pas al cap. Me’l vaig veure al pubis. I vaig ser tan burra, que me’l vaig arrencar. Però alguna cosa va fer que el retingués antre els meus dits i me’l mirés amb atenció. Em meravellà. Aquell cabell arrissat, blanquíssim, semblava un fil de plata, com aquells que sabien filar els antics argenters. Per què me l’havia tret si, en el seu coixí negríssim, ressaltava com una joia? L’hi vaig tornar a posar i encara el vaig veure més bonic. Em va consolar saber que, inevitablement, en sortirien d’altres i recordo que vaig somriure. I allà, asseguda a la tassa del vàter perquè va ser orinant que va passar això que t’explico, allà em vaig prometre que no m’arrencaria mai més cap cabell blanc d’enlloc i que mai no els voldria ocultar. Fixa’t en aquesta illa on som. Lanzarote. Una terra màgica perduda enmig de l’Atlàntic. Terra negra de tantes erupcions volcàniques com ha patit. Lava convertida en pedra que la recobreix de cap a peus. Una meravella. I les cases, de quin color són? Blanquíssimes. Quin goig que fa veure una casa ben blanca enmig de tanta negror, oi?
En Gerard no contestà. No podia. Les paraules de la Cèlia, la seva veu pausada, la serenor i la naturalittat amb què explicava coses que a ell mai no se li havien acudit, coses tan personals, la bellesa autèntica que li recobria el cos de dalt a baix, el cos que ell veia i el cos que ell intuïa, el tenien petrificat. Petrificat i actiu com l’illa que els acollia. Ara mateix, Lanzarote era ell. Mil volcans adormits al seu interior que es posaven en marxa, que començaven a bullir, la lava endormiscada com un llac en moviment, cercles de foc recorrent-li les venes, pujant-li al cap, lliscant per les espatlles, cremant-li el ventre i l’entrecuix, baixant-li per les cuixes, detenint-se un breu instant als genolls i saltant finalment cap als peus en un salt furiós i roent. Havia perdut el compte de les dones amb qui havia estat i mai, mai, no havia sentit el que ara sentia, el seu cos convertit en illa volcànica, mil erupcions en el seu interior preparant un esclat indòmit, definitiu.
Tornà a sentir la veu de la Cèlia: Després va venir allò d’observar que, a poc a poc, m’anava desapareixent el pèl del cos. Sí, a les cames, a les cuixes, al pubis. La menopausa ho porta, això. Jo, que havia estat tan peluda, començava a tenir clarianes. Se m’esclarissava un bosc que havia estat espès, negríssim. M’ho vaig agafar molt bé. Mira, tenia els seus avantatges: ja no calia que em depilés.
I es posà a riure amb una rialla franca, mancada de qualsevol rastre de nerviosisme. Parlava amb la naturalitat amb què les onades llepen les platges. I en Gerard ara sentia que se li omplia el cap i el cos d’una tendresa immensa i d’una profunda admiració. Dues coses noves també per a ell. Notà que les cames li tremolaven d’una manera estranya. Tancà els ulls un instant mentre feia veure que mirava la tassa on el te s’anava refredant. I, ulls endins, va veure la Cèlia tal com l’havia vista en aquell somni trasbalsador de la nit anterior, una dona amb el poder inesperat d’haver-se-li ficat a dins, d’envair-lo completament, una cosa que no li havia passat mai amb ningú, unes mans que li recorrien el cos amb una lentitud i una devoció per a ell desconegudes, uns ulls clars, intensos, que el miraven molt més enllà de les ninetes, que el perforaven, que entraven dins seu, que li recorrien l’ànima, un cos bellíssim mostrant amb la senzillesa de la natura viva el pas del temps, el cisell d’aquell escultor savi, pacient, tenaç, un cos donat, badat, immensament acollidor, un cos savi en els gestos, tot ell fet de braços i cames i muntanyes i valls i petits boscos esclarissats de palmeres i coves com els magnífics Jameos del Agua, bombolles d’aire entre la lava que, en solidificar-se, havien amagat baumes misterioses on la veu ressona i els rius hi transiten en el seu camí interior però implacable cap al mar.
T’avorreixo? No l’avorria, el fascinava. I no va saber d’on li va eixir la veu per a dir-li-ho. Només dues hores abans s’hauria rigut de si mateix si s’hagués sentit pronunciar les paraules que ara se li arrengleraven una darrere de l’altra ben bé a frec de dents i que ell ja sabia que diria, les paraules que no va voler reprimir ni controlar de cap manera perquè alguna cosa, en el seu interior convuls, havia canviat, perquè potser per primera vegada havia trobat una dona autèntica, sortida de vés a saber quin racó del planeta només per explicar-li, a ell que se l’escoltava, que les coses poden tenir sentit. Quan parlà, en Gerard també notà una estranya calma en els mots que li eixiren de la boca, mentre el cos sencer continuava essent pastura dels volcans. Li agafà les mans amb molta suavitat. Ella li va prémer els dits com mai ningú no els hi havia premut. Tot era nou. Tot era diferent. El món sencer acabava de néixer. Em fascines, Cèlia. I em transformes. Em converteixes en allò que potser sóc i que encara no havia descobert. Em sento com no m’havia sentit mai. Si vols, només si vols i quan tu vulguis, tens a la teva disposició un home que no sé d’on ha sortit però que tu fas possible, un home convertit en un volcà mil·lenari, pacient, espectant, que no espera altra cosa que el reclam de la teva voluntat, que voldria que et deixessis estimar amb la devoció que li has ensenyat a construir, un home que t’esperarà tant com calgui per poder sentir, ben endins de tu, enterrat en tu, com el foc se li enfila per tots els camins del cos fins que la lava se li revolti i acabi explotant en un riu de foc. Endins de tu. Només per a tu. Lanzarote.