El caminant
dos enormes melons, dos...
Cada cap de setmana que podia des de feia uns anys, aprofitava per fer una caminada per la comarca i els entorns del voltant.
Sortia de bon matí, amb les seves botes de caminant, el bastó,
un barret i la petita motxilla amb un entrepà.
Li agradava perdre’s pels camins i descobrir indrets perduts tot
gaudint de noves escenes campestres.
Era estirat i recte, en tot els sentits de la paraula, ja en una
edat madura i solter per natura.
Maniàtic en lo relatiu al concepte estètic, i en moltes altres
coses….
Tot passat el turó després de caminar per un sender inhòspit va
arribar a una avall on destacava una petita casa de pagès, amb
un corral i un petit ramat que pasturava al voltant.
Va decidir esmorzar l’entrepà integral al costat del maset a la
fresca d’una immensa figuera que s’arreplegava entre la casa
de pagès i un corralet. Quan ja avançava cap allà, un gos va
bordar i li va sortir al pas, i la veu d’una dona el va despertar
de la imatge idíl.lica del paisatge.
-Eiuuuuuuu, bon dia, que cap on vas foraster? – la veu
d’aquella dona era forta, alhora que agradable, malgrat la seva
pronuncia..
De gran volum i formes rodones,cuixes amples, genolls grans, i
un enormes pits que li sortien per l’escot de la camisa
arremangada que portava.
Van iniciar una conversa sobre el temps i el caminar i la dona el
va convidar a prendre un mos a l’ombra de casa seva...
Pocs visitants tenien ella i el seu home que baixaven al poble
proper en contades vegades per fer alguna compra o encàrrec.
I l’amabilitat de la gent de la conrada era prou coneguda.
Van seure en el porxo de l’entrada sota les altes i espesses
parres que ja anaven plenes de raïm en aquell mes d’estiu.
Van seure en un banc i ella li va oferir un tall de coc acabat de
cuinar.
Ella rondaria els quaranta, el seu cos era rodó, esfèric, aquesta
es la forma geomètrica que ell li va donar en la seva ment, era
una proba pagesa, poc formada intel.lectualment, però amb un
somriure esplèndid i uns ulls blaus com el immens cel, de bona
pasta, xerraire i riallera, anava ruminant ell mentre menjava el
coc amb la melmelada feta a casa... quines bones mans tenia la
pagesa.
La conversa anava fluint, parlant del temps, de la collita i el
ramat, de la vida de pagès i de les hores llargues de l’estiu...
Ella anava explicant i ell anava escoltant i assentint mentre els
seus ulls acostumats a veure i a mirar, observaven a la dona.
La suor li baixava per la regatera d’aquells immensos pits, ell
mai havia vist unes mamelles tant grans i enormes i semblaven
ben dures, sempre les dones amb les que havia estat tenien
els pits petis o mitjans, perfectes, no aquelles coses tant grans,
quasi immenses, quasi desorbitadament exagerades.
...només tenir aquest pensament va notar un petit moviment
en el seu pantalon, el seu sexe s’havia mogut.
Sorprès va fer un moviment al banc, per recol.locar el pantaló.
La dona somreia mentre continuava parlant de les besties i de
la granja, ell va desconnectar de la conversa i no podia deixar
de recórrer amb la mirada el pitram que tenia davant, de cop i
volta la veu de la dona el va despertar.
- Així doncs que li sembla? m’acompanya? Va dir aixecantse
del banc.
Ell va assentir amb el cap i la va seguir sense saber on anaven,
la dona va donar la volta a la casa dirigint-se a una construcció
adjacent al mas, que va suposar era l’estable.
La dona va agafar un cubell de la porta, la va obrir, si era un
estable, gran i ampli, típic de les contrades, amb una part pel
bestiar i un altre per posar la palla dels animals, a dins feia
escalfor, una escalfor dolça barreja d’olor de la palla amb la
dels animals, va veure en un costat un tancat amb una cabreta.
La dona va entrar i va agafar la cabra, la va fer posar al mig de
la sala, la va lligar amb una corda vella a la columna central del
paller i va seure en un tamboret.
-Ja veurà com li agradarà, acabada de munyir te un gust que
no es troba en les botigues, segui,segui...
Li va senyalar amb el cap una capsa de fusta vella girada que
devien fer servir de seient, ell la va agafar i s’hi va acostar.
La dona amb la cabra lligada al davant va inclinar-se i amb un
moviment ràpid va agafar les mamelles de la bestia, els dits
àgils rodons i ferms, van començar a pujar i baixar amb un
ritme insòlit i en un moment un xurret de llet va començar a
caure dins el cubell.
I ell? Ell no podia deixar de mirar aquelles mans i de les mans
anava als pits, però no de la cabra, de la dona, en aquella
postura inclinada cap al davant, se li havia obert la camisa i se
li abocaven cap al davant dos immensos càntirs blancs i lluents,
dos enormes síndries , dos enormes melons, dos...
Ara era ell el que suava, li queien goterons pel front i ja feia
estona que notava una duresa, una envergadura important en
el seu membre, no podia creure el que li estava passant i no
podia reaccionar ni pensar... i la dona... la pagesa continuava
parlant i rient, i ell no sabia feia estona que estava passant.
Un altre moviment de la dona al munyir i un mugró, mare de
déu! Quin mugró ! va sortir de la camisa amb tot aquell volum,
era tant gran com un dit polze i fosc, com ell mai havia vist i
semblava que a la punta d’aquella meravella i brillava una gota
blanca, dolça... i....
No va ser ell, no era ell, es deia mentalment, el que va
agenollar-se davant aquella immensitat i amb les dos mans,
mans fines d’artista va posar-se aquell regal a la boca i com un
nadó afamat va començar a xuclar i xuclar. Amb tota la boca
oberta , amb un delit i una ànsia descomunal.
No recorda com, ni que, però la següent imatge que va tenir va
ser la d’ell a quatre potes, amb els pantalons abaixats, lligat
amb una corda vella pel coll a la comuna del paller, i unes
mans expertes munyint-li el seu flabiol, dur i gros com mai.
Bramava de gust donant-se cops amb aquells mamellots i
gaudint de les mans màgiques d’aquella donassa que
continuava rient i munyint...
Imatges pastorals d’un estiu calorós.
Per tu Mikel... amb un petó amb gustet de llet.