Mel i cotó
Agafeu la mel amb el cullerot
Des de fora de l’obrador es podia sentir el riure esbojarrat de les dues noies.
—La feina és ben senzilla —va dir en Pep—. Agafeu la mel amb el cullerot, i aneu omplint cadascun dels envasos segons la flor que hi ha a l’etiqueta tal com us vaig explicar, això si, abans heu de tastar cada nova ferrada per saber a quina mel correspon.
La Montse i la Mercè feia pocs mesos que anaven a ajudar a n’en Pep. Ell, havia deixat la seva feina a la ciutat i s’havia reciclat de pagès amb la dèria d’anar recuperant l’art de l’apicultura seguint antigues receptes i utilitzant procediments ecològics de gestió i de producció. Totes dues trobaven a n’en Pep un home interessant, encara que no fos del tot guapo i que els hi portés ben bé 14 anys de diferència d’edat.
Aquell dia feia molta calor, i cap de les xiques estava massa centrada en la feina. En Pep havia portat mel dels nous ruscos d’una vall propera que fins ara no s’havia treballat.
—Ai Pep! quina feina ens dónes.
—Ves. Ara només us queda la feina de posar-la dins de cada pot —va contestar.
Les dues noies havien conegut al senyor Josep, així l’anomenaven llavors, quan va convidar-les a un tast de mel, en una mena de visita guiada que feia servir per ajudar al finançament de la granja. Des de les hores ençà, a totes dues els hi havia crescut l’interès per aprendre la cultura de la mel i de les abelles i perquè no dir-ho, s’havia incrementat la seva passió per aquell bé de déu d’home.
De caràcter juganer, tant l’una com l’altra passaven les estones rient, compartint i creant un ambient alegre que a n’en Pep li encantava. Acostumat, com estava, a estar sol al mas, agraïa els esclats d’alegria d’aquelles dues al·lotes.
Un dia. Un d’aquells dies destinats a fer molta calor, a la caseta on hi havia l’obrador de mel, malgrat que ja era tarda avançada, la temperatura era altíssima. La Mercè rebufava dins de la seva samarreta blanca. La Montse portava un vestit blanc de cotó que li venia gros per tot arreu. L’olor de l’estança era una barreja de dolçor i d’un conjunt de fragàncies que composaven un tot indefinible.
—Aquesta mel és nova —va dir en Pep—, És d’aquelles abelles que vaig trobar fa un any en aquell rusc que s’havia fet en aquell cilindre metàl·lic tan estrany que us vaig explicar. Tingueu cura de tancar bé els pots, que no us regalimin. Jo marxo.
—No t’amoïnis que ja vigilarem —li van respondre totes dues alhora mentre en Pep sortia per la porta.
Aquelles mosses eren d’aquella mena de dones que parlen pels descosits i són l’alegria en persona. Es passaven l’estona repassant les fetes i desfetes de cadascuna de les seves amistats. A la Montse, una mica més grassoneta que la Mercè, li començava a regalimar la suor per tot arreu.
—Apa! —va dir la Mercè— com sues, acabaràs amb el vestit xop.
—Dons mira que tu... t’has vist bé la samarreta?
Aquella samarreta blanca s’havia convertit en tot un convit de formes apamades de sensualitat, anava tan molla de suor que els mugrons se li marcaven talment com dos didalets.
—Déu meu! però si semblo un gelat de vainilla amb dues cireretes...
—Que coi cireretes... cireres de les grosses! valga’m déu quin mugrons que tens.
—Són infal·libles aquests mugrons —va respondre la Mercè.
Totes dues van esclafir a riure.
—Cony! veus, ara m’has distret —va dir la Montse.
Un pot s’havia abocat damunt de la taula. La mel vessava de dins, lentament, talment com si no volgués sortir.
—Has vist?... no sembla mel.
La Mercè va sucar-hi el dit i la va tastar.
—Hummm, no m’ho puc creure! Déu meu quin gust, tasta-la Montse!
—Renoi, doncs encara que no ho sembli, és mel, i molt bona que és, però té textura de iogurt o mantega fosa. Tenies raó, és una mel ben especial.
—Iogurt de mel! quina idea més genial.
Es van posar a riure, com dues boges. Després van recollir amb molta cura, els grumolls que havien quedat sobre la taula.
—Què fas? —digué la Mercè.
— M’enduc a casa aquestes miques, ningú la pot aprofitar aquesta mel, ja saps el que diu en Pep : “la mel caiguda, al pot no té cabuda”.
—Caram! sempre m’havia cregut que es referia a una altra cosa quan deia això —va dir la Mercè mentre reia.
—Sempre porto un pot a la bossa, la guardaré aquí.
Se’ls havia fet l’hora de marxar.
L’endemà, el dia va néixer radiant. La Mercè just s’acabava d’aixecar del llit. Agafà el mòbil.
—Montserrat... que estàs bé?
—Sí! sí que estic bé sí, i tant que estic bé. Vinc de seguida.
La Montse vivia sola en un pis petit llogat a Maó. Anava i venia a la granja amb un cotxe atrotinat però que encara s’espavilava per trescar per aquells camins de terra. La Mercè vivia a tres cantonades. En un no res, es va plantar davant de la porta i trucà.
—On vas així? —exclamà la Mercè, quan la veure entrar.
Anava espitregada, despentinada, suada de cap a peus i amb les galtes vermelles com un perdigot.
—La mel... la mel. —va dir entrebancant-se amb les paraules.
—Què li passa a la mel? que potser et va fer mal la que te’n vas endur?
—No! —va respondre la Montse.— Quan t’ho expliqui no t’ho creuràs.
—Va! explica, explica, que m’agafarà un cobriment a mi, si no m’ho expliques.
—Doncs res tu, que la mel aquella, és el súmmum, la repera, una escorredora com si diguéssim.
—Què dius, estàs boja tu, o què? Va segueix! que em cremo per saber que et passa i de tanta ànsia se m’estan caient les calces cul avall.
—Mira. Resulta que quan ahir al vespre vaig arribar al pis, em vaig dutxar com sempre, després vaig assecar-me amb la tovallola i vaig començar a anar amunt i avall del pis endreçant el munt de coses que sempre tinc pel mig. Tot d’una, vaig veure el pot de mel damunt del moble del menjador, i jo, que sóc de provar-ho tot, vaig i se m’acut que potser aquella textura de iogurt aniria bé per la pell. Conilla com anava, vaig ficar un parell de dits dins del pot i em vaig començar a untar.
—Segueix. Segueix. No paris. —li va suplicar la Mercè.
—Vaig untar-me els pits a poc a poc, i vaig anar baixant fins el llombrígol. Era increïble veure com la pell absorbia aquella mena de iogurt-crema que m’estava posant. En pocs segons, vaig tenir la pell neta i sense el típic rastre ensucrat que deixa la mel. Com si no m’hagués posat res. Però la pell se m’havia posat tant fina com la d’una mamella de monja.
—Això s’anima, no paris. —va insistir la Mercè.
—No. Si llavors és quan tot va començar. Em van pujar uns fogots que m’arborava, després vaig notar un escalfament que feia por, tota jo era una mullena encarnada de desitjos, i de cop em van entrar ganes boges de fer obscenitats inconfessables.
—Definitivament t’has tornat boja! Però que dius?
—De boja res, Merceneta, que aquella mena de mel, de iogurt o del que sigui, em va posar tan calenta que nomes tenia una cosa al cap. Recordes que al tercer pis de la meva escala hi viuen aquells tres nois que estan preparant oposicions a magistratura?, sí dona, aquells que són tan curtets que en prou feines gosen dir-me adéu quan me’ls trobo per l’escala?
—Sí, sí, me n’havies parlat d’aquests tòtils, i que les galeries us donen una al davant de l’altra.
—Doncs mira tu, és el que tenia més a mà. Vaig a anar a trobar-los. Me’ls hagués tirat a tots tres, per les verdes o per les madures, però maleït sia!, eren fora. De cap al pou, la meva delícia. Vaig tornar a entrar al pis cuita-corrents. Directe a la nevera. Vaig tirar de veta amb el cogombre i el carbassó que tenia a la verdulera. No saps quina bogeria... quin desfici.. allò va ser una sucada de melindro en xocolata desfeta a punt de mel.
—Va... que no n’hi deu haver per tant! —va dir la Mercè— a veure, deixa’m el pot de la mel.
—No el porto. No el tinc. Amb un atac de golafreria me’l vaig menjar i sucar per tot arreu.
—Doncs va! anem cap al mas. —va contestar decidida la Mercè amb mirada de picardia.
Van pujar al cotxe. En un tres i no res, eren al mas. En Pep devia estar treballant en algun lloc de la finca, per casa no el van trobar i directament van anar a l’obrador de la mel. Tot estava igual que ho havien deixat l’últim dia. La ferrada amb la mel nova estava en una cantonada de la taula i els pots etiquetats, ben posats en filera.
La Mercè va agafar un cullerot i va omplir-lo d’aquella mel. Va pujar-se la samarreta fins al coll i va començar a untar-se els pits.
—Em fa una mica de cosa. —va dir.
—No siguis bleda. —li contestà la Montse.
Aviat tingué els pits lluents com dos sols d’estiu.
Van sentir soroll a fora. Era en Josep. No venia sol. La Mercè va tenir el temps just de posar-se bé la samarreta.
—Que hi feu aquí tan d’hora?
—No res. No res. Que hi ha molta feina i volíem tornar aviat a casa. —va contestar nerviosa la Montse.
—Mireu, us presento al Nando i a la Pepita.
Eren una parella que tenia llogat un apartament ben a prop, als afores del poble segons van explicar. Ell era més aviat rabassut i amb pinta de despistat, ella semblava que l’haguessin tret de dins d’un pessebre.
—Valga’m déu quina donota, té una pitrera que sembla desafiar la llei de la gravetat —van pensar totes dues.
Van fer les salutacions de rigor en aquests casos.
—Ara tornem —va dir en Pep—. No he acabat d’ensenyar-los-hi el mas. Fins ara.
Van sortir.
—Has vist? —Que si ho he vist?... Valga’m déu! si ja no sé on toco.
—Què et passa?
—Cony! que aquest iogurt-mel del dimoni m’està fent efecte.
La Mercè va ficar la mà per dins de la cintura dels pantalons curts i va anar directe al parrús.
—M’he fotut calenta com una bagassa, vet aquí. Només m’ha faltat veure aquelles mamellotes i el paquetam d’en Nando. T’has fixat quin bony li fot al paio? Em sembla que estava trempant. Baixet com és, em sembla que té una cigala com una llonganissa de Solsona.
—Apa! exagerada.
La Mercè ni se l’escoltava. S’estava remenant la figa amb fruïció, asseguda a una cadira i eixarrancada com una truja. Triant i remenant, aquella fal·lera semblava que no tenia fi.
—Hòstia! doncs jo també vaig a sucar-me la verdolaga.
Ni cullera ni res. La Montse, coneixedora del que s’hi donava dins del forn, va treure’s el vestit, llançà les calces fora, va ficar la mà dins de la galleda i començà a embetumar-se sense miraments.
—Vols que t’ho digui Mercè? que avui a n’en Pep i al Nando aquests me’ls tiro, i a la bacona mamelluda li fotre una repassada per davant i per darrere, que es pixarà de gust.
—Seràs barjaula!... i jo què? No veus com estic?
—Per tu també en tinc, bagassa afamada. Saps que ets una bona amiga, una amiga maca i delicada, ui... delicadíssima.
Mentre deia això, la Montse ja s’havia untat de cap a peus. La Mercè la mirava amb ulls obscens i espantats.
—Treu-te la camisa, o ho faré jo d’una revolada. Aquest estaran enfeinats una estona i jo tinc ganes de sucar-te aquests mugrons de didal que tens.
La Mercè es va treure la camisa i se li va apropar amb un posat provocatiu. Li agradava sentir-se objecte de desig. Sempre li havia agradat posar calent a la gent.
La Montse amb una suavitat extrema li va anar posant puntetes de mel al voltant dels mugrons, en un instant s’havien inflat. La Mercè sospirava.
—Hòstia! quina llémena que estàs feta. M’estàs posant molt calenta. Déu meu.
—A poc a poc. No t’enfilis que et vull fer patir —li va respondre la Montse mentre li agafava els pits com si fossin pomes de fira arrebossades de caramel. Hi jugava, els premia, els llepava.
—Òstima quin gust.
La Mercè sospirava mentre s’anava tocant la figuereta per damunt de les calces de cotó. les portava tan mullades, que se li dibuixaven els llavis de la vulva.
—Mira que et faré ara... —va dir la Montse— vaig a llepar-te tota. Em menjaré aquesta mel que tens a sobre, com si fossis un gelat de xocolata, vine, estira’t damunt d’aquests sacs de roba blanca.
La Mercè feia cara de babau. Sempre havia somiat tenir una història amb una dona i mai s’havia atrevit. Es va col·locar damunt dels sacs plens d’herbes que en Pep havia deixat en un racó i que feia servir per fer les confitures. Feien una olor tan intensa que li feia rodar el cap encara més. La Montse s’assegué al terra, just al seu costat. Va apropar la seva boca directament cap al mugró ataronjat per la mel. La seva llengua entrava i sortia de la seva boca, regalimant saliva, cridant al plaer.
Va començar a llepar el mugró, llepades de gata, primer suau, tocs juganers, copets de llengua als mugrons, al voltant dels pits, ràpids i forts, suaus, tremolosos i picants...
Les noies s’estaven enceses, la temperatura i l’olor de l’estança eren increïblement altes.
La Montse, de cop, es va posar-se tot el mugró dins la boca i va començar a xuclar-lo amb força. Es va sentir un crit. La Mercè cridava i gemegava:
—No paris... xucla’m! xucla’m! xucla’m tota. Dona’m la teva llengua, la teva saliva , la teva boca...
La Montse, recorria el cos de la Mercè... tocava els seus pits, li xuclava la mel, li besava la boca. La Mercè estava vermella, suada, untada, i arrebossada de mel per tot el cos. Llavors va agafar la galleda de la mel i la va posar a prop seu.
—Mercè! posa’t de quatre grapes, bonica. —li deia, mentre li besava les espatlles—, gira’t d’esquena, ara aixeca el cul i repenja el cap. Deixa’t fer cuca, que et faré un pastís de xocolata blanca i t’assaboriré com si fossis un melindro.
Amb la mà plena de mel li va anar fregant tota l’esquena. Començà per les espatlles, va baixar per la columna, va recórrer la cintura i s’aturà al cul en pompa que encara tenia les calces de coto posades. Eren tan minúscules, aquelles calces, i estaven tan mullades que les portava cargolades com si fossin un cordó. La Montse les hi va apartar i va deixar lliscar la mel per les natges i per tota la corba des del davant fins al darrere. Anava posant i refregant mel i més mel, fent lliscar la mà per tota la regatera des de l’anus fins als pèls que envoltaven la cova olorosa de la Mercè.
Sucant la mà un altre cop, va introduir en aquell forat golafre, primer un dit, desprès dos i com que tot regalimava i lliscava com mantega, va acabar introduint tota la mà sencera, mentre amb la llengua li recorria la regatera del cul.
Allò va ser un esclat. El cos de la Mercè tremolava i gemegava de plaer. La Montse estava tan calenta com la Mercè, amb la llengua excitada i golafre, xarrupava, llepava, bavejava i assaboria el cul lluent i vermell de la dolça Mercè. Ni se’n va adonar que ja li tenia ficat un dit dins de l’ullera. Després van ser dos, que no paraven d’entrar i sortir.
Déu meu! Quin escàndol. Quin gust. Quina pruïja.
—Vull tota la teva llengua, tota la teva mà dins, els teus dits pel cul. No paris! No Paris!...
La Montse i la Mercè semblava que no tinguessin fi. Aquella mel encenia tot el que tocava, i els seus cossos, completament arrebossats, semblaven cuques de llum d’una nit fosca.
La Mercè es va escorre a la boca de la Montse diverses vegades, i ella bevia com una assedegada tots els líquids endolcits de la Mercè.
Els seus cossos entrelligats rodolaven per damunt dels sacs en un enganxifós joc de mans, de dits, de llengües, de peus i de pits sense discerniment de cap mena.
La Montse estirada i la Mercè amorrada al seu parrús netejant de mel tot el seu cos, llepant i llepant... i quant més llepava més s’encenia, i més gust li donava a la Montse... els orgasmes se succeïen l’un darrera l’altre...
La porta de la cambra es va obrir de cop.
Sorpresos, uns ulls esbatanats miraven l’escena dels dos cossos entrelligats al terra. Es van mirar els uns als altres. En Pep, en Nando i la Pepita no sabien com reaccionar. Estaven suats d’anar amunt i avall pel mas.
—I ara què? —va dir en Nando.
No va tenir temps de dir res més. La Mercè i la Montse, calentes com anaven, es van aixecar d’una revolada i van començar a apamar la Pepita per tot el cos. Ella, quieta com una gallineta es deixava fer.
—Però que fas Pepita?.
—Jo? Jo no faig res —contestà—. Però tinc molta, molta calor. —va afegir.
La Pepita es va treure la samarreta que portava i es va quedar en sostens. Eren enormes aquells pits. En un segon la Montse li havia tret aquella minúscula peça de roba que en prou feines podia contenir aquell mamellam i se li amorrà directament amb la seva llengua humida.
—Ara provaràs aquesta mel —li va dir.
El joc d’humitats i d’escalfament, havia pujat de to. La Pepita ja només portava les calces, i començava a perdre el món de vista.
Mentrestant, els dos homenots palplantats allà com uns estaquirots, no sabien que fer. Un i l’altre s’estaven encenent com teies. El seu penjoll s’estava inflant com un neumàtic dels bons, però tòtils com la majoria, no bellugaven ni un dit, només miraven embadalits.
—Tractant-se de tres dones el millor que podem fer és mirar, i aquí n’hi ha per a llogar-hi cadires sense pagar entrada. —Va dir en Pep.
Elles, seguien emborratxant-se de desig, tocant-se, bevent-se, xuclant-se... marranejant a gust sense parar...
En Pep i en Nando, van seure en uns tamborets que hi havia en un racó.
Ja era vesprada.
—Ara no fa tanta calor —va dir en Pep.— Anem a prendre una cervesa?
—Prou. I què en fem d’aquestes?
—Poc hi tenim a fer nosaltres. Mira-te-les, o és que t’hi veus en cor, de satisfer tanta figuera i no quedar en ridícul?
En Nando, va fer un gest de resignació amb el cap.
—Em sento idiota.
—T’entenc, jo també.
Es van posar drets d’una revolada i van sortir fora de l’obrador.
—Tinc una pel·licula ics que encara no he vist, no t’hi amoïnis per aquestes truges, no ens necessiten pas. Prenem unes cerveses mentre mirem la peli i piquem una mica de somaia amb pa amb tomàquet. —Va dir en Pep.
—No diguis aquesta paraula! Per l’amor de Déu!
—Tranquil, home... Si et ve de gust et faré una mamadeta mentre tu mires la peli.
En Nando no va badar boca.
No gaire lluny, diverses abelles reina sortien dels seus ruscus per establir noves colònies. Aviat aquella mutació d’antòfils s’hauria fet seva, bona part del país.