Un matí perfecte
t’he ofert la boca suau, amb els llavis àvids...
No sóc boja. Ni tampoc arrauxada. Pel contrari, tothom que em coneix em considera més aviat freda i calculadora. Fins i tot tu em vas considerar, des dels primers dies de conèixer-nos, esquerpa i esmunyedissa. Però aquell era un paper que et feia, quan no sabia encara si no volia saber massa de tu o que tu no sabessis massa de mi. Ha passat el temps, molt temps, i avui he tornat a pensar en aquells dies d’una manera nova i diferent. Potser perquè avui necessito una cosa que, n’estic segura, només tu em pots donar. I ho sé des d’aquella tarda en què et vaig confessar que els millors orgasmes que he tingut me’ls he procurat jo sola. Per això i perquè he conegut algunes de les dones que han passat pels teus braços i que tu has immortalitzat en els teus relats del Café noir. Segur que saps que els he llegit tots a través de la xarxa social, tot i que no t’hagi posat mai ni un trist m’agrada. Necessito que m’abracis, que em toquis, que em maseguis i em destrossis. N’estic tipa de llevar-me tants i tants matins imperfectes després de tantes nits anodines i oblidables. Per això t’he trucat de matinada mentre pregava que no estiguessis enterrant desencís i solitud sobre un altre cos complaent en una altra nit còmplice i furtiva
I el cel s’ha fet cada cop més negre mentre viatjava pel laberint que em duia als teus braços. Sé on vius. Te’n recordes de la darrera vegada que ens vàrem veure a soles i que et vaig dur a casa conduint d’aquella manera que tu vas considerar esbojarrada? Aquesta nit els xiulets del vent m’arribaven d\'arreu i hauria dit fins i tot que arrossegaven paraules; mots del tot incomprensibles per mi, però que la meva ànima entenia. Perquè l’ànima entén tot allò que nosaltres, per oblit o per deixadesa, deixem escapar. I directament a l’ànima era on tu m’has parlat fa només una estona, a través del telèfon, per dir-me com d’enamorat estàs de mi des de fa temps i com, a desgrat de tot, la fredor de tantes nits d\'absències t’he fet creure que el teu sempre seria un afany impossible i que sempre hi hauria com un vidre transparent entre nosaltres, que mai no podríem trencar per acostar els nostres cors. I jo sé que m’has escoltat quan t’he dit que anaves errat i que, potser sí que els cossos i els cors s\'esgoten i defalleixen, però que l\'amor sempre insisteix a voler-ho tot, especialment si és l\'impossible.
Però encara m’ha calgut entestar-me perquè em permetessis anar a veure’t immediatament. Tinc sentiments –t’he dit- que, per molt que m’hagi obstinat en ignorar, un cop descoberts ja no puc evitar. Són sentiments que m\'angoixen i que em fan estar trista si no els puc encarrilar, perquè són aquí i ara ja han esdevingut ineludibles. Si tots dos sentim el mateix, deixa’m venir ara. No, aquest cop no ho vull deixar per un altre dia que, després, mai no arribarà. Quan per fi ho has acceptat, he sortit lleugera i he conduit forassenyadament. I m’he perdut dues vegades, fins que he retrobat de nou el camí que em portava directament fins al que, n’estava segura, anava a ser el moment que marcaria un abans i un després dins la meva vida.
I he arribat a casa teva just quan la gotellada que els núvols auguraven començava a descarregar. No he hagut d’insistir trucant. M’has obert de seguida i m’has rebut en la penombra. I, per primera vegada, cara a cara, ens hem mirat d’una manera nova. Sense deixar-te dir ni un mot, t’he saltat al coll i t’he abraçat. Sense paraules, t’he ofert la boca suau, amb els llavis àvids, distesos i entreoberts. Has acceptat la besada sense por ni escarafalls i m’he sentit abraçada i gronxada des de la mateixa porta fins al saló, on, d’una revolada, m’has portat a pes de braços.
Volies dir-me moltes coses i jo no necessitava sentir res. T’ho he dit. Però, malgrat tot, has volgut confessar-me que des d’aquella tarda d’estiu de fa ja uns anys, quan em vas veure per primer cop, no he sortit ni un minut del teu pensament. I m’has descrit, segons aquella primera visió, com una criatura d’aparença fràgil, pàl·lida, de mirada indefensa i de llavis trèmuls i incendiaris, tal com m’havia presentat, amb un polo blau marí, no recordaves si amb cocodril o sense, i els meus sempiterns texans. Una imatge, m’has dit, que, quan més desprevingut estaves, et va provocar la mateixa sensació que una caiguda des d’un vintè pis i de la que encara no t’has recuperat del tot. I t’has volgut justificar per tantes bogeries, m’has dit, com deus d’haver escrit darrerament. I m’has assegurat que havia estat la interrogació desconcertant que, des del primer dia, vas veure en els meus ulls la que t’ha induït a fer-me, a través dels teus relats del Café noir, les més íntimes confessions. T’he dit que no m’havien semblat cap ximpleria i que me’ls he pres com les cartes de dol per un buit sentimental que has patit amb escreix i massa temps. I no passa res, t’he assegurat, per guardar records inesborrables. Com el d’aquella joveneta cocaïnòmana que s’assemblava a mi com una gota d’aigua a una altra gota d’aigua i que gairebé va morir en els teus braços. Les grans històries mai no s’acaben del tot. Ja sé que no ho vas escriure perquè se’t planyi, ho havies fet només per recordar i, fins i tot, per alliberar-te. Com recordar que hi hagut temps millors, però sense cap esperança que puguin tornar. Perquè aquelles estones compartides podien més que el dolor i la mort interior que havies sentit durant tant de temps. La culpa, la vergonya pròpia, i el saber que t’havies equivocat tant et pesaven més que qualsevol altra cosa... Hem estat parlant molta estona asseguts a la taula, amb les mans agafades i amb la mirada clavada l’un en l’altre. I després, a poc a poc, de les paraules hem tornat a les carícies. T’he besat els ulls, els llavis, el coll,... I tu m’has tornat, una a una, totes les tendreses que eti feia. Hem sentit créixer junts el desig mentre exploràvem els nostres cossos anhelants, mentre ens enfonsàvem l’un en la pell de l’altre i compartíem els nostres sospirs que naixien del contacte i de l’ànsia que s’anava imposant entre nosaltres.
No he vingut simplement per ajudar-te a passar una mala nit, t’he dit encara. Ho faig perquè el cor em demana sincerar-me i expressar-te el que sento per tu, el que m’has anat fent sentir cada dia amb més intensitat. Vinc a dir-te dues paraules –he afegit- que no tenen ni explicació ni lògica, però són la veritat i no hi puc ni vull fer-hi res més,... fa temps que és així i ara me n’he adonat perquè he vist com brillen els teus ulls, perquè sé que tu m\'has estimat des de fa temps, perquè les teves carícies transmeten molt més que desig, perquè, de mica en mica, sense que jo m’adonés, has arribat a formar una gran part de la meva vida i ja no en pots sortir.
I ens hem abraçat i ens hem besat com mai. Ja fa estona que m’has desfet la cua i m’has escabellat fins al punt que hi ha moments que t’endevino més que veig entre les grenyes que em cauen a la cara. Ja m’he deixat arrossegar fins el sofà que ens esperava amb els braços oberts des que ens hem trobat en la penombra. Els teus llavis i les teves mans ja em senyoregen sense límits ni fronteres. I sento com es fan presents racons del meu cos inexplorats fins ara. I sóc feliç pel fet de sentir-me desitjada amb la immensa ànsia de que em fas ofrena, perquè saps resseguir-me el cos, recordar-lo en el tacte i dibuixar-lo en un somni. Sorolls llunyans del carrer arriben esmorteïts per la pluja que cau a fora i em fa por que ens estronquin el moment. No m’abandonis, desig, ara no. I, deliberadament, hem allargat tant el preludi mentre les nostres mirades ens demanaven la fusió, que ja no som uns nens ximples jugant a ser adults encara més ximples. Ara, de les criatures fredes i sense ànima que abans érem, esdevenim distints, i som únics i gloriosament humans per un desig.
I també ara sóc conscient que tu ja dibuixes el mapa del meu cos sense obrir els ulls i que estàs disposat a lliurar-te a mi sense demanar res a canvi, que em voldràs acompanyar sense arrabassar-me cap segon de llibertat, que m’oferiràs el mateix que jo estic disposada a donar-te, sense pors, amb igualtat, sense neguits ni foscors, sense rancúnies ni promeses incompletes.
T’has tret l’escassa roba que duies en un moment. Jo em despullo de la que em queda i, ja sense límits ni secrets, em deixo endur per l’oratge del teu cos.
Les meves mans aterren sobre la pista tèbia de la teva pell mentre sento les teves com em pugen des de la cintura fins els pits en un moviment lent i acariciador. Sento el teu alè a la galta com una flamarada i als teus ulls hi veig aparèixer el deler que tant espero. I una sensació com d’estar dins un cercle de foc es desferma al envoltar-me amb els teus braços i apressar-me contra tu amb força, enganxant el meu cos al teu, càlid i dur. M’aixeques sense esforç i les meves cames reaccionen per instint i t’envolten la cintura. I m\'assec arrupida al teu cos, i m’agafo al teu coll mentre inicio un lleu moviment, que vull que ens dugui a la sublimació final, mentre et xiuxiuejo a cau d’orella les dues paraules secretes, les paraules que mai no són tristes si la boca que les diu esbossa un somriure. I vaig repetint aquestes dues paraules que mai t’havia dit, que tu tant m’has dit... I tu repeteixes el meu nom a cada alè. I ara sóc núvol i ara sóc rosada,... I ara com vent suau de matinada que va i ve rítmicament sobre el teu cos. I no et cal preguntar que és el que m’agrada; ja prou t’ho diu la trèmula humitat que regalimo, el meu alè mig negat i els moviments convulsos del meu cos. I tu saps quan parar i quan reprendre fins on semblaria impossible d’arribar.
Com somnàmbula, cerco el regust dels teus llavis amb desesperança i amb un anhel que mai no havia imaginat ni conegut. Ja ens hem donat mútuament permís per combregar, no només amb els nostres cossos sinó també i plenament amb les nostres ànimes. Ara són ja les forces pures de la vida que es comuniquen, independentment de nosaltres... pobres titelles del desig. I és a partir d’aquest moment que ja no volem ni podem amagar qui som. Somnis de cristall esmicolats en mil bocins. Desori d’emocions i besos. De pedaços i neguits. L’ànsia i el turment em cremen i m’inflamen els llavis quan sento que em mulles abastament amb la força del teu foc. Albiro els primers senyals del descontrol i et veig perles al front i un mirar que et fa flames de les pestanyes a la cara.
- Espera’m, amor meu, espera’m!
T’ho dic com en un prec, amb un fil de veu implorant i fervorós. Fas uns ulls estranys, com indefensos, com d\'almívar, quan em mires. I comprenc que és així com em dibuixes,... I sé que m’estimes com jo vull ser estimada. I respiro el teu alè quan em masegues i et sento el pols esbojarrat al desfici entre les cuixes. I jo sóc jo perquè et batego i tu ets tu perquè em respires.
- Espera’m, amor,... espera per mi...
I, com si seguíssim els dictats d’un batec còsmic, els espasmes s\'incrementen. A poc a poc, però cada cop més ràpids i constants, com una màquina de tren que perd els frens. Més,... i més,... cada cop més endins, cada cop més junts i cada cop més assedegats... Sé que m’estàs esperant i m’afanyo, ara amb sacsejades més violentes, com si fos jo la que es desfoga d’un afer pendent,... i et segueixo cavalcant sense fi, amb un galop feréstec, inhumà, amb un ritme frenètic, insensat, trencant tots els límits de preceptes i de canons,... fins que els nostres esbufecs es confonen en un de sol i rodolem l’un en els braços de l’altre mentre sentim els nostres cossos estremir-se quan s‘escorren junts, lliures, francs, abundosament i torrencialment... I així transcorre un temps indefinit i indefinible fins que, immòbil i vençuda, m’enfonso exhausta sobre el teu cor que encara batega desbocat.
I ens quedem quiets i mig adormits. Jo a sobre, tu dins meu. Estirats, mullats i desfets per la batalla. De tant en tant, un dels dos obre els ulls i mira l’altre que somia. Altres vegades els ulls de tots dos coincideixen i ens mirem i somriem en silenci mentre deixem que el cansament, la mandra i la llum del matí ens tapin com una vànova o un llençol fi.
I jo em deixo gronxar entre els teus braços i m’adormo amb un somriure mentre penso que, avui sí, quan em desperti, tindré un matí perfecte.