Meteorologia

Quan reia, il·luminava el món.


 
 

La seva rialla era com un ram de flors acabades de collir. Quan reia, il·luminava el món. Però un dia la vida se li va girar d’esquena –ja les fa, la vida, aquestes coses– i un núvol espès es va instal·lar damunt la ciutat on ella vivia. S’hi va estar dos anys sencers. Semblava talment enganxat a les teulades dels edificis. De tant en tant, plorava. I tothom, si volia sortir al carrer, havia d’agafar els paraigües.

Els homes i les dones del temps, desconcertats, parlaven de raons pretesament científiques per justificar un fenomen que no havien vist mai. Ves què en sap, la meteorologia, de les vides que es giren! No res, no en sap! Perquè no va ser fins que ella va tornar a riure, que el núvol no va marxar. Llavors, la seva rialla il·luminà de nou el món com un ram de flors acabades de collir.

Montserrat Cornelles