Tardor

Tu has de caure primer


 
 

Es veu que va passar aquest darrer cap de setmana: hi va haver una gran disputa entre les fulles d'un arbre majestuós. Tot ell revestit de tardor, no se'n sabia avenir, de la cridòria que sentia entre les seves branques... Tu has de caure primer! Jo, per què? Perquè ets la més grossa! Cau tu, si tantes ganes en tens! Jo no, que sóc la més jove! Doncs que caigui aquella d'allà, que és la més despistada! Què dieu?... I així van passar hores i hores sense que les fulles es posessin d'acord. Ja se sap que quan cau la primera totes les altres li van al darrere sense pena ni glòria, però es veu que costa molt decidir-se a caure quan encara no hi ha ni una companya a terra i el camí que s'ha de recórrer no ha estat transitat per ningú. Cal molta intrepidesa, per ser soldat d'avantguarda. Així estaven les coses, quan una fulla, la que havia estat més callada fins aquell moment, va dir que ja saltaria ella en primer lloc. Això sí, amb una condició: ser immortal. Heus-la aquí.

Montserrat Cornelles