Mirall

La lluna, tampoc.....


 
 

Tenia un mirall fet de puntes de lluna. Les havia aplegades totes de dins d'un bassal, una nit xafogosa d'estiu en què la lluna havia decidit banyar-se. Amb un cabasset de vímet transportà aquell tresor a casa. I se'n féu un mirall. Era de mà, amb el mànec de fusta treballada. El marc, de fusta també, lluïa unes finíssimes branques de gessamí florit. Notà de seguida que les puntes de lluna hi estaven bé, allà dins. Ho notà perquè somreien. I el mirall, de sobte, banyat per restes de bassal-banyera-de-lluna, feia una intensa olor de flors de gessamí. D'ençà d'aquell dia es convertí, segons les seves conegudes, en la dona més presumida del món, ves què li ha agafat, ara, sempre amb un mirall als dits, sempre mirant-se i remirant-se pels racons del poble! Sembla mentida, a la seva edat! Però ella somreia, quan li arribava la remor insistent i una mica perversa dels murmuris trenats a força d'inconsistència. Precisament a la seva edat, sabia que una dona, a dins d'un mirall, no busca la seva imatge. Hi vol trobar puntes de lluna. I ella n'havia recollides moltes a dins d'un bassal, una nit xafogosa d'estiu en què no podia dormir. La lluna, tampoc.

Montserrat Cornelles