Invent

Per sempre més


 
 

Feia temps que es mirava el món i notava que no li agradava. L'avorria. I va decidir girar-lo com un mitjó. A grans mals, grans remeis, va pensar. El prengué. Entre les seves mans, era lleuger com una petita baldufa de fusta, el món. Amb un ganivet ben esmolat, li féu un tall ben bé per la meitat de l'esfera, com qui vol treure la pell d'una taronja, només la pell. No era un gran tall. Deixà estar el ganivet i, amb els polzes, badà una mica aquella minsa obertura. Pressionant amb els dits just per la banda contrària, féu sortir el món sencer pel forat. El girà ben girat. La part de dintre, a fora. Tot el que fins ara havia estat a fora, a dintre. Per sempre més. Ho acabava de decidir. Cosí l'esvoranc amb agulla ben fina i fil de color vermell, que quedava ben dissimulat entre les flames. Com que el món sempre havia estat roent per dins, ara el foc del seu ventre s'estava a la banda de fora. Millor. Això impediria que mai més hi pogués habitar una espècie anomenada Humanitat que, com havia quedat ben demostrat, només serveix per destarotar les coses ben fetes. I, a ell, se li havia acabat la paciència. Fou així com s'inventà el Sol.

Montserrat Cornelles