S’enlluernà

trossejat d’aromes a cafè


 
 

... i s’enlluernà, atordit, amb les presències tàctils. El cap li donava voltes, i sentia el cap ple de papallones, ocells giravoltant estances. Venus penjava de l’oníric sostre trossejat d’aromes a cafè. A l'horitzó una cançó, un xipolleig de rems bellíssim, que l’omplia de tendresa. La voga rítmica arrossegant l'ànima, en una carícia indefugible, que queia, subjecte a la llei de la gravitació, xopa de nit i de lluna, cap a la línia singular, just en el punt d’intersecció on els cossos nien.

Josep Vilà