Pedres de mar

sense el mirall de les cicatrius


 
 

Van començar topant les unes amb les altres i acusant-se mútuament de barroeria. Òndia, quin cop! Vols fer el favor de mirar per on passes? I tu què?... Però passaren els anys. Passaren les centúries.
La mar les acaronava, les llimava, les calmava. Lentament, amb aquell assossec que només dóna el pas del temps, elles s’acomodaren al seu llit amb moviments petits, imperceptibles.
Un bon dia s’adonaren que ja no podien passar les unes sense les altres, les fosques sense la companyia de les clares, les llises sense el mirall de les cicatrius de les més agosarades.
Eren ja com un sol cos, immens i divers, dormint el somni d’una mar que, quan es cansa, necessita reposar el cap en el coixí de pedra que l’aguanta.

Montserrat Cornelles