Pedres de riu

cansat de vellúria


 
 

No fa gaires dies, el Pirineu, cansat de vellúria i de mal d’ossos, cansat de ser tan llarg i tan alt i tan ample, va agafar amb les mans tots els seus colors –tots– i es va capbussar de ple a les aigües d’un riu que passava per allà. Volia refrescar-s’hi. Volia descansar. Ningú no es va adonar de la subtil maniobra, tret d’un pintor atent que va córrer a agafar la paleta i els colors per poder deixar constància pictòrica del dia en què la serralada imponent submergí dins de les aigües la seva impagable essència cromàtica i convertí les pedres del riu en llençol d’un miracle.

Montserrat Cornelles