Libèl.lula


 
 

Volia acostar-s’hi sense respirar, sense ni tan sols batre les ales, per no trencar l’aire manyac d’aquell capvespre. No s’hagués perdonat mai espantar les flors de gessamí. Les adorava. Comprensiu, l’últim raig de sol, abans de dir adéu al dia, la transportà en safata argentada. I el món aturà l’alè.

Montserrat Cornelles