Com formigues


 
 

Cada vegada la filera de formigues era més llarga. Anaven baixant lentament per aquella escala terrosa i malgirbada que les dirigia inexorablement al mar. Cap d’elles sabia ben bé el que hi feia, allà.
—Aquest és el camí que més us convé. —va dir una de les manaies. Panxacontentes i cofoies, totes les altres seguien a ulls clucs les instruccions oficials. Estaven convençudes que aquelles qui les conduïen no es podien equivocar mai, i seguien baixant i baixant, mentre a les que anaven primeres ja els hi arribava l’aigua més amunt del coll.

Josep Vilà i Teixidó