La Llum


 
 

Feia massa temps que els observava des del sostre d’aquella botiga.
Astorada, un dia s’adonà que tota aquella munió de gent no miraven enlloc, que ni tan sols es preguntaven el perquè hi eren ni el que hi feien allà.
La Llum ja n’havia tingut prou de veure'ls durant milions d’anys. N'estava ben tipa.
Aquell dia, ningú no va fer esment de res quan les busques es van aturar de cop. Tothom va quedar atrapat per sempre més dins d’un espai temporal sense límits.
La Llum sabia que el temps mai havia estat només una qüestió de distàncies.

—Prou en sap aquest rellotge de capgirar-ho tot. —Va pensar

Josep Vilà i Teixidó