Ara que el fred és viu


 
 

Fa quatre dies, quan era estiu, l’esparreguera de casa s’omplí de minúscules flors blanques. Tantes i tantes l’arribaren a cobrir, que semblava que, enmig de la calor intensa, només ella hagués rebut la carícia de la neu. Després, cada flor es convertí en grana. Primer, verda. Durant molts dies, l’esparreguera semblà cep o parra, tota ella aguantant gotims minúsculs de grans com pèsols. Ara que el fred és viu i altres plantes s’han mort, els grans han envermellit i mostren, impúdics, la potència que duen al ventre. S’assecaran, s’arrugaran, es tornaran foscos com les panses, cauran a terra. I el vent els escamparà fent néixer noves esparregueres arreu que, a l’estiu, s’ompliran de flors blanques com la neu.

Montserrat Cornelles