Vull que sàpigues


 
 

Vull que sàpigues, Helena, que avui m’he arribat fins al teu poble només per veure les roses que tant vas estimar de joveneta, llavors que marxares de Sant Feliu buscant un futur incert, llavors que la vida podia ser fins i tot bonica. Quan jo et vaig conèixer, ja un pòsit permanent d’amargor et tintava la mirada, uns ulls clars com l’aigua que només s’il·luminaven quan veien les roses. Amb la fresca del matí, deies, fan una olor que et pot fer tornar ximpleta. Sant Feliu encara n’es ple, Helena. El poble sencer conserva la teva olor.

Montserrat Cornelles