Vila-rodona
Alt camp
Les primeres dades de la vila corresponen a l'època romana on encara es poden trobar restes a més de vint viles, un exemple clar podria ser el columbari, un dels edificis més característics de la zona.
Durant el medievalisme, la vila va gaudir d'una notòria activitat comercial, sempre dins de les muralles que encerclaven el nucli poblacional, malgrat patir les nombroses guerres veinals i civils així com les cruels epidèmies que van fer estralls entre la població. No fou fins ben entrat el s.XVIII quan la zona va començar la seva recuperació tot patint guerres com les de Successió o la del Francès. El creixement social i econòmic fou notori i es va edificar l'església parroquial de Santa Maria.
Les transformacions polítiques i agràries de finals del segle XIX i principis del XX van transformar tot el terme, es construeix la cooperativa agrícola i la indústria fa la seva aparició i es construeixen noves vies de comunicació. Tot plegat reporta un nou status d'estabilitat i un major creixement de Vila-rodona que viu, avui en dia, el progrés d'una societat avançada i fidel reflexe de la realitat catalana.
Llocs d'interès:
COLUMBARI ROMÀ
La construcció del Columbari està relacionada amb un ritu religió funerari, la incineració, que fou vigent en el món romà fins al primer terç del segle II d.C. Les despulles del difunt, col·locades damunt una pira de llenya, eren cremades,i les cendres que s’obtenien, guardades en unes urnes de fang. Al voltant del segle V a.C., les urnes cineràries es van dipositar en uns edificis de planta circular o rectangular que disposaven de nínxols o fornícules adossades a les parets. Aquests llocs sagrats, com que s’assemblen als colomers, es deien columbaria, mot d’on ve la denomicació actual.
El Columbari presenta en la part inferior l’estilobat, fet amb una pedra de la zona i decorat amb arcuacions de set maons cada una, que descansen damunt d’unes columnes rudimentàries. És per aquesta característica que el Columbari és únic en el món.
Damunt l’estilobat s’aixeca el cos de l’edifici, que consta d’un repeu i una paret de carreu petit, dividida en trams per columnes toscanes adossades al mateix edifici. Cada columna té el seu capitell.
Per sobre dels capitells i separada per una filada de carreus hi ha una cornisa que devia servir de suport a la teulada. La teulada descansava sobre la volta de canó de la cel·la, era a dues aigües i devia ser d’imbrex i tègula.
El sistema de construcció visible a l’exterior és l’anomenat soga i tió, que utilitza carreus petits importants de les pedreres del Tarragonés. De la part de dins la paret està feta de pedra de les Planes. Per unir aquests dos elements s’ha fet servir morter i pedruscall.
L’interior del Columbari estava dividit en dues parts per mitjà d’una paret central que separava el pòrtic (pronaos) de la cel·la (naos). Ignorem com devia ser el pòrtic. La cel·la, que era el lloc sagrat, és quadrada i té un absis semicircular al fons acabat en arc de mig punt, destinat a acollir la deïtat a la qual estava dedicat el Columbari.
POU DE LA NEU
Es una cavitat, eventualment excavada, on hom emmagatzemava la neu o el gel natural.
Es troba situat a 240m. sobre el nivell del mar, al costat dret del riu Gaià i a uns 150m. de les Fonts Fresques. El lloc d’ubicació és ombrívol, ideal per la finalitat que va ser concebut.
El pou es va fer excavant-lo al marge dret del riu Gaià, sobre terreny format per graves al.luvials que alternen amb capes d’argila. Interiorment apareix revestit de pedra calcària de les Planes lligada amb morter. El gruix de la paret és d’uns 70 cm. La boca de càrrega està feta de quatre pedres grans que fan de clau de la cúpula. L’estat de conservació és acceptable si bé hi ha una part de la paret situada al nord que s’hauria de consolidar.
Fins al moment present no hi ha cap data de construcció encara que s’hauria de situar a la fi del segle XVI o inicis del XVII coincidint amb la prosperitat generalitzada amb la indústria del gel a Catalunya.
El pou s’omplia de neu i gel a l’hivern en un acte que es diu “empouar”. Amb aquesta finalitat es recollia la neu dels voltants i s’introduïa per la boca de càrrega. A manca de neu, si l’hivern no era adequat, s’hi emmagatzemaven també pans de gel que s’obtenien en basses de poca fondària construïdes expressament a la llera del riu. El gel tallat era posat en sarrions i transportat a bast; la carrega un cop posada sobre l’animal, era recoberta de palla, una estora d’espart i flassades. Abans d’introduir la neu o el gel calia posar al fons del pou i a les parets palla, fenàs i branques de pi amb la finalitat de fer ‘aïllant de la calor. Traslladada la matèria prima a la boca del pou, es procedia a carregar-lo, posant capes de neu premsada de 20 a 30 cm. De gruix, alternant amb capes de palla per tal de facilitar la conservació i l’extracció. Una vegada era ple, es tapava la boca, de manera que el pou quedés tancat hermèticament fins al moment d’obrir-lo.
Amb l’arribada de les primeres calors es “desempouava”, segons la demanda, tallant amb serres sense nervi els pans de gel. Amb l’ajut de motlles es donava als blocs una forma sistemàtica. El transport del gel, que es feia a l’abast o en carro, era feixuc i car, i sempre es contemplava, en els contractes de venda o consum.
MUSEU DE LA VILA
La formació i l’obertura al públic del Museu de Vila-rodona va ser l’any 1974. Llavors els Museu només disposava de la sala d’arqueología. Al 1975 es creà l’associació “Els amics del Museu”, per donar suport a aquesta entitat. Posteriorment, amb la col.laboració del poble, es van obrir nous espais, com la sala de geologia i del vidre, de les eines del camp, la cuina i la sala de la indumentària. Durant la dècada dels noranta, s’iniciaren les millores del Museu, canviant l’ubicació d’aquest. El 1999 el nou Museu va obrir les portes a l’actual emplaçament.
COL.LECCIÓ:
El Museu té un fons de més de 2.000 peces, fruit de les donacions dels vila-rodonins. La temàtica és molt variada, abunden les eines del camp, de la casa rural, restes arqueològiques, una col.lecció paleontològica de fòssils de les contrades, vidres, indumentària. Degut a l’espai, l’exposició permanent només pot mostrar una part molt petita de les seves peces, sent aquestes les més representatives i les de millor qualitat.
CONTINGUT DE L’EXPOSICIÓ PERMANENT:
El Museu de Vila-rodona té com objectiu conservar i mostrar el patrimoni cultural del municipi. Amb una finalitat molt didàctica, el museu està constituït per diferents àmbits, amb plafons explicatius, diorames, maquetes i fotografies per tal d’oferir un història de Vila-rodona, de manera gràfica i visual. Seguint aquest recorregut per la història, el visitant podrà conèixer com era el poble des dels inicis, durant la prehistòria, fins a la contemporaneïtat. El Museu compta amb diversos àmbits: la sala de geogologia està dedicada a l’estudi del terreny, amb una col.lecció de fòsils de la zona. La sala d’història fa un repàs de les diferents époques de la Vila amb els seus pobladors, com en l’època dels ibers, la civilització romana, l’edat Mitja representada amb una maqueta del poble emmurallat, i l’època moderna, que té com a referent el món agricola. Així arribem a la sala d’etnologia, on es mostra un recull d’eines del camp i d’oficis antics, que donen pas a les grans transformacions del segle XX.
EL CASTELL
Situat a la part més alta del poble, les primeres notícies apareixen en documents de 1210. El Castell conserva part dels seus murs i dues torres; la més antiga és de planta quadrada amb les cantonades arrodonides. Des del castell es pot observar una magnífica vista del poble i de la vall del riu Gaià.