Japó

Cròniques d´en us-Safar


 
 

Mai havia estat el meu somni viatjar al Japó.
Sento més atracció per societats no tan riques i avançades. El desenvolupament econòmic es tradueix massa vegades en decadència de valors com el respecte, la solidaritat, l’hospitalitat…, que diferencien les veritables persones dels consumidors compulsius de societats abocades al culte als diners.
Aquests valors perduts són els que busco al viatjar, i són el tresor de països pobres i dels que, no sent-ho tant, mantenen els seus costums i tradicions més profunds.
No espero trobar això en els japonesos, amb la seva imatge d’autòmats malaltissament fidels a l’empresa que els contracta de per vida. Qui no s’ha preguntat mai si són realment humans o són els descendents d’una estranya civilització alienígena?

De totes maneres… sóc aquí, a Tòquio, megalòpolis incommensurable i ultramoderna, mirant de pair l’impacte rebut durant les primeres hores en aquest país. Impacte al comprovar gratament que alguns dels meus prejudicis han trontollat o s’han ensorrat estrepitosament provocant-me una expectació inesperada.

El primer impacte s’ha produït només desembarcar de l’avió. S’agraeix el passeig per la terminal, que permet estirar les cames i fer una mica d’activitat física després de tantes hores fet un quatre en classe turista. Ràpid control de passaports i arribada a la cinta d’equipatges on m’espera, contenta i fent voltes, la meva maleta. Aquesta primera i contundent mostra d’eficiència i de respecte al temps dels altres m’ha deixat bocabadat. I això només ha estat el començament. L’andana del tren que m’ha de dur al centre de la ciutat és dins de l’aeroport, i en poca estona estic còmodament instal·lat al vagó on passaré els propers cinquanta minuts. Tot aquest prodigi d’eficàcia no ha durat més de mitja hora. Impressionant! Sobretot tenint en compte que a Occident, l’extrema paranoia per la seguretat, la manca d’informació, la pèssima organització o el poc respecte pels viatgers, fan que aquest procés sigui interminable i gairebé dissuasori. En concret, a Barcelona, el trajecte cap a/des de l’aeroport és una incerta odissea.
I aquest primer impacte té una altra dimensió que el fa encara més prodigiós: tot el procés descrit s’ha produït sense sentir-se ni una ànima. Ningú crida, ningú corre, una música relaxant envolta l’ambient. Realment emocionant.

Surto de la laberíntica estació central de Tòquio per la sortida de Marunouchi, on es conserva la façana de l’antiga estació. Davant meu apareixen enormes edificis d’oficines, gratacels lluents, que competeixen en altura. Acer i vidre, símbols de poder, de progrés i de modernitat. I en aquest moment s’ha produït el segon impacte: una dona jove travessa precipitadament el carrer en direcció a l’estació. Va vestida amb un delicat i elegant quimono tradicional que l’obliga a fer passets curts i ràpids. Bossa de vímet i roba a joc penjada del braç, i para-sol per protegir la seva pell de porcellana. Només se sent el clac-clac de les sandàlies de fusta sobre l’asfalt. Aquesta escena ha estat el primer exemple del clixé japonès de la convivència entre tradició i modernitat.

Totalment desorientat, agafo un taxi per anar a l’hotel que vaig reservar per internet. Intento agafar la maneta de la porta per obrir-la però aquesta se m’avança i s’obre sola. Caram! Dono el paper de la reserva, amb el nom i l’adreça de l’hotel, a l’impecable taxista guarnit d’uniforme, gorra de plat i guants blancs. Arrenca el vehicle i l’home diu alguna cosa que evidentment no entenc. Sorprès, li contesto amb un inevitable: “Ho sento noi, no t’entenc”. I m’adono que l’home no parla amb mi, parla amb el gps!!! He fet el ridícul. Sort que el taxista m’ha ignorat totalment. Arribem a l’hotel i la porta insisteix a actuar pel seu compte. Baixo jo, baixa l’equipatge i, un cop més, per acte reflex, intento tancar la porta fent un cop a l’aire. La maleïda porta se m’ha tornat a avançar. Em quedo a la vorera i em sento com en Paco Martínez Soria acabat d’arribar a la capital, mentre s’allunya el taxi fantàstic.

Més impactes. L’hotel és al centre de Tòquio, prop de l’estació, en un districte on predominen grans edificis d’oficines. És diumenge, són les tres de la tarda i no hi ha absolutament ningú pel carrer. Ni gent, ni cotxes, ni soroll. Cap rastre de vida. Una rara commoció s’apodera de mi: és que potser Godzila ha atacat Tòquio per enèsima vegada?

Desestimo aquesta possibilitat i em pregunto on deu ser tothom. Llegeixo que en un lloc anomenat Harajuku es reuneix tot el jovent més modern i estrafolari de la ciutat. Hi arribo fàcilment gràcies a la immensa xarxa de metro que travessa la ciutat en totes direccions. He parat una estació abans per arribar-hi passejant i anar-me impregnant de l’ambient. Emergeixo a Omote Sando… És un bulevard de suaus pendents on es concentren establiments de les principals marques de luxe que tots coneixem i on difícilment podrem fer-hi cap despesa. Fileres de dependents i empleats fan reverències d’angle recte, que destrossarien les nostres ronyonades, a fines clientes que surten carregades de bosses. I efectivament…, són aquí!!! Riuades de gent comparables a les del Portal de l’Àngel en vigílies de Nadal.
Elegants boutiques i sofisticades cafeteries de disseny en un ambient relaxat a l’ombra dels arbres. Segueixo el rastre dels primers exemplars estranyament vestits. Cabells punxeguts de colors llampants i indumentàries de combinacions impossibles. Grans pantalles llancen consignes comercials als vianants indiferents. Només jo vaig amb la boca oberta. Arribo a Yoyogi-koen, parc on es reuneix el jovent extravagant. Nois i, sobretot, noies molt joves vestits de la forma més estrafolària que us pugueu imaginar. Són els anomenats cos-play-zoku (nois de les disfresses). Arrepleguen tot tipus de roba, barrets i complements, i se’ls posen un a sobre l’altre sense cap pauta estètica aparent. Combinen samarretes estripades amb puntes i farbalans, i al damunt (per exemple) el viso de l’àvia. I jo que em pensava que ja ho havia vist tot… Es veuen diverses estètiques: gòtics, sinistres, rockers, etc. Noies amb un aire de casa de la pradera; altres semblen nines antigues; una infinitat de col·legiales amb faldilles curtes i mitjons fins al genoll. És una inquietant exaltació de la infantesa. Els nois s’inspiren sobretot en els herois del manga i l’animé, totalment escabellats. Una passada!
Els agrada ser mirats i ho he aprofitat. No tan sols a Yoyogi-koen, sinó per tot aquest barri. Takeshita-dori és un estret carrer on hi ha tota mena de botigues, perruqueries, fast-foods, etc. destinats a aquesta fauna. És una desfilada contínua d’esperpèntics personatges i de fashion-victims per a la qual no estava preparat. No em podia creure el que estava veient.

Avui ha estat una jornada maratoniana, intentant tota l’estona sobreposar-me al cansament i la son que produeix el jet-lag que pateixo. Però el més important han estat els impactes culturals i les emocions que he sentit, de la mateixa manera que si hagués arribat a Kabul, encara que per altres motius… I això és el que més m’agrada de viatjar.


Mai havia estat el meu somni viatjar al Japó.
Sento més atracció per societats no tan riques i avançades. El desenvolupament econòmic es tradueix massa vegades en decadència de valors com el respecte, la solidaritat, l’hospitalitat…, que diferencien les veritables persones dels consumidors compulsius de societats abocades al culte als diners.
Aquests valors perduts són els que busco al viatjar, i són el tresor de països pobres i dels que, no sent-ho tant, mantenen els seus costums i tradicions més profunds.
No espero trobar això en els japonesos, amb la seva imatge d’autòmats malaltissament fidels a l’empresa que els contracta de per vida. Qui no s’ha preguntat mai si són realment humans o són els descendents d’una estranya civilització alienígena?

De totes maneres… sóc aquí, a Tòquio, megalòpolis incommensurable i ultramoderna, mirant de pair l’impacte rebut durant les primeres hores en aquest país. Impacte al comprovar gratament que alguns dels meus prejudicis han trontollat o s’han ensorrat estrepitosament provocant-me una expectació inesperada.

El primer impacte s’ha produït només desembarcar de l’avió. S’agraeix el passeig per la terminal, que permet estirar les cames i fer una mica d’activitat física després de tantes hores fet un quatre en classe turista. Ràpid control de passaports i arribada a la cinta d’equipatges on m’espera, contenta i fent voltes, la meva maleta. Aquesta primera i contundent mostra d’eficiència i de respecte al temps dels altres m’ha deixat bocabadat. I això només ha estat el començament. L’andana del tren que m’ha de dur al centre de la ciutat és dins de l’aeroport, i en poca estona estic còmodament instal·lat al vagó on passaré els propers cinquanta minuts. Tot aquest prodigi d’eficàcia no ha durat més de mitja hora. Impressionant! Sobretot tenint en compte que a Occident, l’extrema paranoia per la seguretat, la manca d’informació, la pèssima organització o el poc respecte pels viatgers, fan que aquest procés sigui interminable i gairebé dissuasori. En concret, a Barcelona, el trajecte cap a/des de l’aeroport és una incerta odissea.
I aquest primer impacte té una altra dimensió que el fa encara més prodigiós: tot el procés descrit s’ha produït sense sentir-se ni una ànima. Ningú crida, ningú corre, una música relaxant envolta l’ambient. Realment emocionant.

Surto de la laberíntica estació central de Tòquio per la sortida de Marunouchi, on es conserva la façana de l’antiga estació. Davant meu apareixen enormes edificis d’oficines, gratacels lluents, que competeixen en altura. Acer i vidre, símbols de poder, de progrés i de modernitat. I en aquest moment s’ha produït el segon impacte: una dona jove travessa precipitadament el carrer en direcció a l’estació. Va vestida amb un delicat i elegant quimono tradicional que l’obliga a fer passets curts i ràpids. Bossa de vímet i roba a joc penjada del braç, i para-sol per protegir la seva pell de porcellana. Només se sent el clac-clac de les sandàlies de fusta sobre l’asfalt. Aquesta escena ha estat el primer exemple del clixé japonès de la convivència entre tradició i modernitat.

Totalment desorientat, agafo un taxi per anar a l’hotel que vaig reservar per internet. Intento agafar la maneta de la porta per obrir-la però aquesta se m’avança i s’obre sola. Caram! Dono el paper de la reserva, amb el nom i l’adreça de l’hotel, a l’impecable taxista guarnit d’uniforme, gorra de plat i guants blancs. Arrenca el vehicle i l’home diu alguna cosa que evidentment no entenc. Sorprès, li contesto amb un inevitable: “Ho sento noi, no t’entenc”. I m’adono que l’home no parla amb mi, parla amb el gps!!! He fet el ridícul. Sort que el taxista m’ha ignorat totalment. Arribem a l’hotel i la porta insisteix a actuar pel seu compte. Baixo jo, baixa l’equipatge i, un cop més, per acte reflex, intento tancar la porta fent un cop a l’aire. La maleïda porta se m’ha tornat a avançar. Em quedo a la vorera i em sento com en Paco Martínez Soria acabat d’arribar a la capital, mentre s’allunya el taxi fantàstic.

Més impactes. L’hotel és al centre de Tòquio, prop de l’estació, en un districte on predominen grans edificis d’oficines. És diumenge, són les tres de la tarda i no hi ha absolutament ningú pel carrer. Ni gent, ni cotxes, ni soroll. Cap rastre de vida. Una rara commoció s’apodera de mi: és que potser Godzila ha atacat Tòquio per enèsima vegada?

Desestimo aquesta possibilitat i em pregunto on deu ser tothom. Llegeixo que en un lloc anomenat Harajuku es reuneix tot el jovent més modern i estrafolari de la ciutat. Hi arribo fàcilment gràcies a la immensa xarxa de metro que travessa la ciutat en totes direccions. He parat una estació abans per arribar-hi passejant i anar-me impregnant de l’ambient. Emergeixo a Omote Sando… És un bulevard de suaus pendents on es concentren establiments de les principals marques de luxe que tots coneixem i on difícilment podrem fer-hi cap despesa. Fileres de dependents i empleats fan reverències d’angle recte, que destrossarien les nostres ronyonades, a fines clientes que surten carregades de bosses. I efectivament…, són aquí!!! Riuades de gent comparables a les del Portal de l’Àngel en vigílies de Nadal.
Elegants boutiques i sofisticades cafeteries de disseny en un ambient relaxat a l’ombra dels arbres. Segueixo el rastre dels primers exemplars estranyament vestits. Cabells punxeguts de colors llampants i indumentàries de combinacions impossibles. Grans pantalles llancen consignes comercials als vianants indiferents. Només jo vaig amb la boca oberta. Arribo a Yoyogi-koen, parc on es reuneix el jovent extravagant. Nois i, sobretot, noies molt joves vestits de la forma més estrafolària que us pugueu imaginar. Són els anomenats cos-play-zoku (nois de les disfresses). Arrepleguen tot tipus de roba, barrets i complements, i se’ls posen un a sobre l’altre sense cap pauta estètica aparent. Combinen samarretes estripades amb puntes i farbalans, i al damunt (per exemple) el viso de l’àvia. I jo que em pensava que ja ho havia vist tot… Es veuen diverses estètiques: gòtics, sinistres, rockers, etc. Noies amb un aire de casa de la pradera; altres semblen nines antigues; una infinitat de col·legiales amb faldilles curtes i mitjons fins al genoll. És una inquietant exaltació de la infantesa. Els nois s’inspiren sobretot en els herois del manga i l’animé, totalment escabellats. Una passada!
Els agrada ser mirats i ho he aprofitat. No tan sols a Yoyogi-koen, sinó per tot aquest barri. Takeshita-dori és un estret carrer on hi ha tota mena de botigues, perruqueries, fast-foods, etc. destinats a aquesta fauna. És una desfilada contínua d’esperpèntics personatges i de fashion-victims per a la qual no estava preparat. No em podia creure el que estava veient.

Avui ha estat una jornada maratoniana, intentant tota l’estona sobreposar-me al cansament i la son que produeix el jet-lag que pateixo. Però el més important han estat els impactes culturals i les emocions que he sentit, de la mateixa manera que si hagués arribat a Kabul, encara que per altres motius… I això és el que més m’agrada de viatjar.