El 49 FICXixón
Cinema
El 49 FICXixón explora els territoris de la infància i s’endinsa en la inestabilitat juvenil
Dins de la secció oficial sobta l’abundància de pel·lícules protagonitzades per nens, segurament en sintonia amb una temàtica que està unida a la pròpia història del Festival Internacional de Cine de Xixón i que amb els anys va desembocar amb la constitució d’una secció pròpia com Enfants terribles. Així que els retrats infantils de diferent ordre semblen expandir-se fins a la secció principal. Una primera mostra seria Play del suec Ruben Östlund que mostra l’assetjament d’un grup de nens de color immigrants sobre una altre colla de nens suecs en l’entorn de centres comercials o tramvies urbans.
El director juga amb els estereotips racials com a trets distintius dels nens immigrants que desemboca en actituds gamberres i incíviques fins arribar al robatori o l’extorsió. Un component agressiu que recau sobre uns porucs i espantadissos nens suecs que són víctimes dels seus excessos. Una pel·lícula pràcticament sense presència dels adults progenitors en què es parla ambiguament sobre racisme i marginalitat social. El director en fa una radiografia freda i seca de la situació amb una realització sovint recolzada en plans fixos per jugar intel·ligentment amb el fora de camp com a recurs narratiu i artístic per donar a entendre situacions violentes. Però altres vegades es mostra explícit i literal fins arribar a la crueltat o el mal gust. Però sempre restarà un retrat versemblant i creïble d’uns comportaments infantils gens innocents establerts en el nostre món i en un país d’ombres i rebrecs com és Suècia.
Una pel·lícula que conté moments impressionants i preciosos és Les géants de Bouli Lanners sobre l’escapada d’un grup de nois sense destí fix. Un nou retrat de nois, a prop de l’orfenesa, en què els pares desapareixen de pantalla per al·ludir a l’absència dels progenitors. Sentiments de desorientació i pèrdua que sovint són associats als joves o als adults però que moltes narracions traslladen ara fins a la infància. Un període infantil de recerca, d’aventures, de jocs i malifetes, però desajustat en un món de grans violent, brut o inexistent. Aleshores aquesta colla de nois s’alia amb una naturalesa verge i salvatge formada per prats, conreus i rius fins esdevenir l’hàbitat d’aquesta recerca sense destí. Un retrat de grup amb barca, remant, que procedeix dels relats clàssics com Huckleberry Finn però que, a vegades, recorda la pèrdua de la innocència dels germanets de La nit del caçador de Charles Laughton. Entre trapelleries i fugides troben un escadusser recer d’acolliment en la llar d’una mare amb nena disminuïda que els cuida sense demanar res. I, sobretot, la pel·lícula sap treu un profit majestuós de l’entorn i dels trajectes fluvials.
I una tercera aposta per retrats infantils sense adults que funcionen com a móns propis i autònoms seria Iceberg de Gabriel Velázquez. L’única pel·lícula espanyola a competició en la secció oficial és una història ambientada en les ribes del riu Tormes i protagonitzada per un grup de nens en una estructurada d’històries creuades. Es tracta d’una pel·lícula que juga amb l’element poètic de l’entorn sense aconseguir-ho i utilitza alguna metàfora visual tan evident que malmet el resultat final. Igual que les seves imatges apareixen deutores en ocasions dels millors moments d’orfenesa dels germans Dardenne o els retrats d’adolescents en trànsit de Gus Van Sant. Però cal valorar el risc de fer una pel·lícula pràcticament sense diàlegs per retratar les històries erràtiques d’uns nens protagonistes aclaparats per diferents problemes. També cal valorar l’austeritat del plantejament capaç d’arribar a cert minimalisme expositiu en què alguns moments forts s’expliquen amb alguna senzilla idea visual.
Fins i tot una pel·lícula com la del fins fa poc irredent i provocador Todd Solondz, Dark Horse, s’alimenta de les rebequeries d’un nen gran que ha superat la trentena i que no acaba de créixer, un autèntic personatge peterpanesc, arremolinat a les faldilles de la mare i enfeinat a l’empresa del pare. Emparentada amb un tipus de comèdia juvenil més juganera i desenfada no deixa passar l’ocasió per fer un retrat familiar gens amable, a estones corrosiu i sarcàstic, i fins tot es pot posar seriós, melancòlic i tràgic. Llàstima que la seva realització sigui tan retòrica, plana, literal, despreocupat per qualsevol idea de posada en escena encara que cap al final és capaç de crear algun moment aconseguit amb un simple moviment de retrocés de la càmera.
El que si que s’acosta a un món juvenil enrevessat, compromès, romàntic i transcendental és el francès Nicolas Klotz, acompanyat d’Elisabeth Perceval, a Low life. Els directors de La cuestión humana fan ara un film inclassificable d’arrels sobretot bressonianes de joves lànguids, enamorats i polititzats. Tot envoltat en una atmosfera de letargia, com de ressaca, de deixadesa, en el context de cases ocupades, immigrants i repressió policial sobre els sense papers. Un es pot deixar arrossegar per aquest estat vaporós i trobarà moments d’estranya bellesa però sembla involuntàriament una versió antisistema dels joves vampirs benestants de la saga Crepusculo.
En una secció oficial amb destacada presència francesa sobresurt un film com La guerre est declarée de Valérie Donzelli que ha esdevingut al país veí un èxit inesperat fins el punt de convertir-se en candidata als Oscar. Es tracta d’un potent i intens melodrama protagonitzat per una parella jove que s’ha d’enfrontar al tumor cerebral que pateix el seu fill petit. Un film d’èpica personal, de lluita i resistència, de supervivència diària. Una pel·lícula vitalista que conté també una història de romanticisme juvenil enmig del combat. Una pel·lícula infatigable, incansable, viva i emocionant. Una pel·lícula narrada per diferents veu off que ens transporta a l’encisadora quotidianitat evocada pels relats de Truffaut. Una pel·lícula, però, que alguna vegada juga la carta de l’espectacularitat i l’impacte escènic amb moments de desesperació, desmais i crits.
Més parelles juvenils posen en perill la seva estabilitat i confortabilitat emocional com passa a The future de la nord-americana Miranda July, protagonista també de la seva pel·lícula. Una parella perfecte, avinguda i enamoradíssima veurà com s’esvaeix la seva felicitat. Una història explicada des de l’humor, la dansa o la poesia que encaixa perfectament en els paràmetres del cinema independent nord-americà. Resulta molt atractiu el vol surrealista que pren el relat quan el narrador esdevé inopinadament un gat amb la poteta ferida en adopció que pot arribar a ser sacrificat. La mirada melindrosa, de nina trencada, o les gràcies i sortides de to de la protagonista pot molestar a algú però la fugida endavant de la noia dissipa qualsevol concessió.