La dona que fila
L’estremeix...
La dona que fila té els dits ben encetats de tant entortolligar el fil gruixut i un pèl aspre de la vida. De sobte, un llamp de pensament nou li travessa el cervell de punta a punta. L’estremeix. I es queda immòbil. Algú ha pensat mai en la seva, de vida? S’alça i deixa el fus damunt de la cadira. Es treu el davantal blanquíssim. Les veïnes se la miren. Perquè en els seus gestos, nous també, hi ha una muntanya de pressagis.
Montserrat Cornelles