El pescador
adéu al rabadà
.jpg)
El pescador fa estona que nota que se li estan entumint els ossos. Que mai no pescarà res de res en un riu de paper de plata ja ho sap d'ençà que algú li va demanar, fa centúries, que es posés allà on és i tirés la canya. També va haver d'escoltar paraules altives que li parlaven d'una boirosa responsabilitat de tots plegats a l'hora d'explicar no sap ben bé quina història. Ara ja fa estona que el seu cap només dóna voltes a l'entorn d'una evidència: ningú no li ha dut res per menjar. I s'alça a poc a poc de la roca on l'han condemnat. I plega la canya. I camina un tros amunt i un tros avall per recuperar el moviment normal de les cames antigues. I pren un determini. Potser algú el trobarà a faltar en el paisatge del pessebre, vés a saber. Però la gana és la gana. Mentre amb la canya a una mà i el cistell de vímet a l'altra creua el pont, pensa que només parlen en veu alta de responsabilitats els irresponsables. Passa pel costat d'un ramat de xais i diu adéu al rabadà.