La dona que renta
durant anys i panys
La dona que renta ha deixat el llençol damunt la pedra ben llisa. S'alça, redreça l'esquena, es posa les mans als ronyons, que li fan un mal intens. Du a sobre un cansament de segles. Ha rentat la roba del món durant anys i panys. Acaba de decidir que ja n'hi ha prou, que cadascú es faci responsable de la seva roba bruta. Es mira les mans vermelles, gastades. Se'n va a casa seva, la més senzilla i pobra de tot el pessebre. Algú hi ha introduït un llum groc per la finestra, que il·lumina l'espai reduït. Es treu la roba que porta des de fa centúries. Obre un bagul revellit pels anys. En treu unes peces noves que no fa gaire va comprar al mercat simplement perquè li van fer gràcia. I, amb camisa blanca i texans, surt de casa. Es posa a caminar sense mirar enrere. Al costat del pou, troba la dona que fila. On vas? No ho sé. Puc venir amb tu? Anem.