L´anunciata
recorda la veu d'espinguet
Atia el foc ben concentrat en el soroll breu, sec, que fan les branquetes de boix quan espeteguen. Si ell no vetllés la petita foguera, el món es glaçaria. Ara, ben a prop de l'escalforeta que el manté viu i despert, recorda la veu d'espinguet del més petit de la colla –amb prou feines set anys acabats de complir– que, enmig d'una nit tot just encetada, li ha vingut a parlar d'un àngel enfilat a la branca més alta d'un arbre nu, que ha aparegut per fer un anunci.
La quitxalla, ja se sap!, pensa. Sort en tenen, de la imaginació! No ha volgut deixar anar davant del menut la riallada que se li enfilava coll amunt i que ja li feia trontollar el ventre. Un àngel penjat d'un arbre. Ves ara, quins acudits!
No sap on són, tots els de la colla. Algú li ha preguntat si volia acompanyar-los a veure un prodigi que diu que ha passat en una establia de per allí a prop. Però ell no està per romanços. Sap de sobres que, en aquesta vida, l’únic prodigi possible és mantenir-se ferm i constant en les feines més humils, les úniques realment importants. Es frega les mans. Les acosta al foc. Se les torna a fregar. Si ell no vetllés la petita foguera, el món es glaçaria.