El bou i la mula
narius ben oberts
Centenars de bous baixen pels aspres camins fresats d'unes muntanyes esquerpes. Caminen a poc a poc, sorruts i solemnes. No saben pas on van, tampoc no s'ho pregunten. Segueixen només el pas del qui tenen al davant, i aquest fa el mateix, i l'altre, i l'altre. Potser el qui encapçala el grup té el secret de totes les passes. Ha arribat a la porta d'una estable on una mula, posada de través, no li deixa veure res. Però ell sap que és el lloc on calia arribar. D'on ho ha tret, serà un d'aquells misteris que farà més gruixut el llibre de les coses que no s'entenen. S'espera que arribin tots els altres, desenes, centenars de bous vinguts de tot arreu, que s'escamparan al voltant de l'establia perquè tots no hi caben, al davant de la porta. Bramula el primer. La veu li surt alta, potent, eixordadora. És el senyal. Tots ho saben, encara que ningú no els ha ensinistrat. I tots alhora, narius ben oberts, deixen anar el baf necessari per escalfar el món durant centúries. De cop i volta, el primer gira cua. Tots els altres li obren pas, saben d'esma que ara es posarà de nou al davant i encapçalarà la marxa del retorn cap a vés a saber on. L'esma ha guiat sempre les passes dels bous. Ja tenen la feina feta i poden retornar per on han vingut. Ells no poden fer-hi res més. No són pas els responsables que aquella parella hagi anat a tenir la criatura en el lloc menys adient del pessebre. D'inconscients, el món n'és ple, però els bous no ho poden pas adobar, això. Se'n van a poc a poc, tal com han vingut. La mula, que continua a l'estable, no entén res. Sempre han estat absents, les mules.