El rabadà
començarà a creure en els miracles
Amb una branqueta de romaní entre les dents, el rabadà badoqueja. No ha fet altra cosa des que el món és món. Amb el pas dels anys, s’ha convertit en un mestre del badar. Les seves respostes displicents i mandroses són ben conegudes: Vull esmorzar! Li han tornat a proposar fer un viatge fins a una establia on diu que hi ha nascut un miracle, mentre ell respon el mateix de sempre: I amb neu hi anem? La calor ja la fondrà, rabadà. Oh, i la que fa!
Avui, però, mentre mira i remira el xai més petit del ramat que no para de fer cabrioles, nota que alguna cosa petita com una ametlla se li remou per dins. La consciència ja les té, aquestes coses: s’obre pas a la impensada i sense demanar permís. I el rabadà se sorprèn dels seus propis pensaments, prims com un rajolinet d’aigua, però clars i lluents com la gebre que cobreix els camps de bon matí: potser ha arribat l’hora de deixar la mandra de costat i començar-se a moure per donar una mica de sentit a tot plegat. No sap d’on li ix una minsa voluntat nova. És igual. S’alça. Mira al lluny. On deuen ser, tots els pastors? A l’establia de què li han parlat des de fa segles i que ell es resiteix a conèixer? Vés a saber... Una veu li parla des d’algun racó insospitat del seu caparró, ben adormit fins ara, i li engega el ressort ocult de tots els gestos. Com que els gossos, perfectes en el control del ramat, fan la seva feina de manera impecable, ell se n’anirà a casa, ves per on. Potser algú encara li dirà que s’ha tornat més mandrós que mai. Li serà ben igual, el que diguin d’ell. De fet, mai no li ha important ni poc ni gens. Rostos avall, pensa que ja va sent hora de donar un cop de mà a la mare, un escarràs des que ell té ús de raó. I ajudar-la a rentar la roba, i a estendre-la, i a recollir-la, i a plegar-la, i a triar les mongetes, i a bullir-les pacientment, i a anar fins al pou per omplir els càntirs d’aigua, i a rentar els plats i les olles que s’acumulen a la pica perquè a casa són una bona colla, i a tenir cura de l’aviram, i a desplomar de tant en tant una oca que servirà per menjar uns quants dies, i a recollir els ous de les gallines, i a anar a buscar més llenya per atiar el foc i aconseguir així que la casa modesta no es glaci...
Tot fa sospitar que el rabadà ha pres consciència, sí. I la seva mare, si això dura, començarà a creure en els miracles.