La dona de la gerra
incomprensiblement lleugera
Tragina a l’espatlla una gerra incomprensiblement lleugera. El pes de les coses sempre és molt relatiu. Tot l’any, la dona se’n fa un tip, d’anar de casa al pou i del pou a casa. Pel cap baix, tres cops cada dia. I encara bo que el riu no queda massa lluny i pot acostar-s’hi sovint quan toca rentar la roba. Però també cal fer el dinar, i el sopar, i pastar la farina per fer el pa de la setmana, i rentar les escudelles i les olles... I no pot ni queixar-se, perquè el pou, a una mitja hora llarga de casa, ofereix l’aigua preuada de què molta gent no pot ni disposar. Sap, doncs, que es pot considerar persona afortunada. Però hi ha dies que la gerra pesa d’allò més, o potser no, potser els que pesen són els dies i la gerra no fa altra cosa que contenir-los sencers.
No obstant, cada any que fa el camí que fa ara, no nota gens el pes a l’espatlla. Sap que tragina molt més que aigua. Molt més. Perquè les persones que la rebran tenen la gran set de tots els qui viuen un autèntic infortuni. La set dels desesperats. I a ella, cada any el cor li fa un salt quan amb les mans fa lliscar la gerra de l’espatlla i l’ofereix com qui ofereix un bàlsam. La miren uns ulla agraïts, i amb això ja en té prou per emprendre el camí de tornada i passar un altre any sencer fent el camí invariable de casa al pou, del pou a casa.